L’hivern a Torredarques no ha estat gaire fred. Alguns dies ens hem hagut d’abrigar de valent, però res fora del normal. De neu, una enfarinada el dia de Nadal que gairebé no va prendre. Aigua n’hem tinguda, això sí, i benvinguda després dels tres anys de sequera. A veure si es refan los aqüífers, perquè vistes les temperatures, temo uns mesos d’estiu ben tòrrids. En fi, no cridem al mal temps.
Ara que tot just treu el nas la primavera, los moixons van esvalotats. Intento reconèixer-los pels cants, però en desisteixo i segueixo el camí en feliç ignorància. Em crida l’atenció que, segons per on passem, hi predominen uns o altres. Lo cotoliu i la cogullada senyoregen pels Censals, los Camps i la Vall. En arribar a les Sorts són, entre d’altres, mallerengues i capellanets. Si pugem pel barranc cap a la Sortanella, més mallerengues (sensevins i tintinperes), rodasoques, xinxarretes, pit-rojos… Quan baixem pel Barranquet, a més de tota eixa moixonada, ressona la riallada del picot verd. I, és clar, la melodia cristal·lina de les merles. En entrar a la vila, les pastoretes remenen la cua davant nostre i s’envolen només quan ens hi acostem massa.
Amb tanta i tan agradosa companyia, tos preguntareu d’on ve el títol sinistre d’esta columna. I és que és entrar a casa i sentir per la ràdio com los amos del món assassinen, destrueixen, esmicolen, trituren. Sense manies ni vergonya. Sembren un odi tan profund que dubto que mai el puguem desarrelar. I encara, lo president més poderós no s’amaga de dir que l’encariment dels combustibles farà rics los americans (a quins?). ¿Com hem arribat fins aquí? Assassinar milers de persones… per què? Per acumular més poder? Per afartar els milmilionaris? Si ser humà és això, m’avergonyeixo de ser-ne.
Diuen que tindre el cap ple de pardals és anar curt d’enteniment, però s’equivoquen: escoltar-los omple de sentit la vida. La vida que destrueixen els que, en comptes de pardals, al cap només hi tenen dimonis. Dimonis, poder i cap escrúpol.
*Publicat a La Comarca, 20 de març de 2026