Raderes voluntats*

// Tomàs Bosque

Avui tornem a recordar a Desideri Lombarte, espargint a l’espai infinit un trosset de la seua magna obra; un dels seus poemes sobre la mort, escrit com ho feria un notari redactant el seu propi testament.

Vull un trosset de terra

Manen les ordenances i els més vells
costums del nostre territori, que tenim
cadascú un tros de terra per a viure,
cadascú un tros de terra quan morim.

Jo que he tingut la meua terra en vida,
que no me’n falto per a després de mort.
Guardeu-me-la davall d’una olivera
o bé davall del ribasset de l’hort.

Amb tres passes de llarg i tres pams d’ample,
tres vares de fondària, ja en tinc prou;
que sigue terra fina, sense pedres,
ben repartida damunt del meu cos.

Si tos convé de plantar-hi algun arbre,
que sigue presseguer, cirer o prunera.
I del meu cos colgat i consumit
voreu com faran flors per primavera.

I quins préssecs més grocs maduraran,
i que roges s’hi faran les cireres,
i les prunes, quines prunes hi hauran!
Que quan maduraran se faran negres.

No tingueu aprensió, que seran bones;
la terra purifique i tot ho escou.
I si n’hi vaig donar bons fruits en vida,
per què no els puc donar després de mort?

(Desideri Lombarte, 1985, del poemari A l’ombra de les roques del Masmut)

---

*Publicat a La Comarca, 30 de desembre de 2022