Viatjar amb motxilla ha estat, durant anys, una manera d’entendre el món. No es tractava només d’agafar un avió i canviar de paisatge, sinó de sortir de casa sense tenir-ho tot controlat. Dormir en un hostal, pujar a un autobús atrotinat, perdre’s pels carrers d’una ciutat desconeguda i conversar amb persones que probablement no tornaríem a veure mai més. El viatge era, sobretot, una experiència. Una aventura.
Avui, però, tinc la sensació que els motxillers s’estan extingint. O, com a mínim, que aquella manera de viatjar ha quedat arraconada. Les xarxes socials ens han convertit els viatges en una col·lecció de fotografies perfectament planificades: el lloc més «instagramable», el restaurant més recomanat, l’hotel amb millors vistes. Fins i tot perdre’s sembla haver deixat de ser possible: tenim mapes, traductors, ressenyes i aplicacions que ens indiquen què hem de fer a cada moment.
Potser el problema no és la tecnologia, sinó la nostra obsessió per aprofitar cada minut. Volem veure-ho tot, fotografiar-ho tot i compartir-ho tot. I, en aquesta cursa, ens oblidem d’una cosa essencial: viatjar també és deixar espai per a l’atzar.
El motxiller no buscava necessàriament comoditat ni experiències extraordinàries. Buscava històries . I les històries neixen sovint del que no estava previst.
Potser encara quedem motxillers —i jo m’hi incloc— però ara caminen entre turistes amb una filosofia ben diferent. I potser el veritable esperit motxiller consisteix precisament a apagar el telèfon, guardar el mapa i tornar a caminar sense saber exactament on acabarem.
*Publicat a La Comarca, 4 de setembre de 2026