Olors*

// Lluís Rajadell

Feia pudor a aquella casa. I a moltes altres cases. A la majoria. A la planta baixa, al entrar del carrer, estava el corral del matxo i, més a dins, les solls dels gorrinos. Totes les que hi cabien. Un dels gorrinos s’engreixava per a matar a l’hivern i fer el mondongo. La resta eren per a vendre. Cada matí, el pare entrava a cada una de les solls i treia el pixum amb un carretó al femer que estava al costat de casa. De tant en tant, es treia també el fem del corral del matxo i dels corral dels conills així com la gallinassa de les gallines. Més pudor.

L’olor dels gorrinos, sobre tot la dels gorrinos, s’enganxava al pèl, a la roba i a la pell. Tot feia olor al pixum d’aquells animals que ajudaven a completar l’economia familiar. Impregnava la roba i pujava al primer pis, on vivia la família. I s’escampava com una boira invisible. Tampoc ajudava l’olor que entrava del carrer quan passaven les raberes de bestiar i deixaven el seu rastre de cagarrutes, negres i relluentes com olives madures.

Al temps de la verema, el que pujava per l’escala era l’olor dolça del raïm acabat de tallar i, per les nits, de most fermentat. Al temps dels préssecs o de les mançanes, s’estenia per tots els racons l’oloreta dolça de les caixes de fruita madura.

A l’estiu, arribaven aquella gent que feia una olor tan diferent. Ni suor ni fem ni fruita madura. La seua olor era dolça, d’espígol, de roses i espècies, barrejada amb alcohol esbravat. Venien de Barcelona, de França i d’Alemanya. Eren parents i amics de la família i passaven uns dies d’estiu al poble.

Aprofitaven per a passar-se per casa. Al seu voltant es podia sentir aquella oloreta tan bona, tan diferent de la que envoltava la casa habitualment, de fem de gorrinos, de dur treball al rastell del sol, de bestiar, de collita, de pinar i de malesa calcigada.

No fa tants anys.

---

*Publicat a La Comarca, 10 de novembre de 2023