«Menos mal que ja ha passat aquella calor», me die l’altre dia un amic, «ja firmaria pa que tot l’estiu fes lo temps d’ara». Se referie a l’oratge de finals de setembre, en nits que permeten dormir sense refrigeració i dies en què, per fi, un no ix al carrer en la sensació d’haver entrat a dins d’un forn.
L’estiu és l’època de la calor, que en moderació és bona i agradable, però enguany ham tingut uns mesos estivals en què les altes temperatures i la xafogor s’han instal·lat a la nostra terra. Dies i més dies seguits en lo sol apretant, nits tropicals, enganxoses… i mentrestant pensant: «Quan baixarà la temperatura?». I no baixave. O baixave tan poc que ni ho notàvem.
Arribe un punt en què esta calor intensa ho condicione tot. A quina hora ixes de casa, per quin carrer vas, a on busques una sombra, si t’apetís fer alguna cosa que implique moure’t o, simplement, treballar al ras. Tot passe pel termòmetre antes de donar-ho per bo. I així han anat passant los dies.
Ventiladors de tetxo (han proliferat!), ventiladors de peu, abanicos, aires condicionats… han funcionat sense descans durant pràcticament quatre mesos. Este estiu han treballat més que molts de naltres!
Perquè esta és una altra qüestió: potser el problema ja no solament és que a l’estiu faigo molta calor, sinó que cada volta coste més recordar a on comence i a on s’acabe l’estiu. Allò que anys enrere pareixie una cosa excepcional, comence a ser habitual.
Potser en los anys direm que en quatre mesos vam estar de sort. Però, mentrestant arribe este temut futur, aprofitarem estos mesos de treva que tenim pel mig… escrivint, llegint, treballant i, en definitiva, vivint sense el ventilador a ple rendiment.
*Publicat a La Comarca, 25 de setembre de 2026