Moltes voltes li hai sentit dir a la iaia que la millor herència que mos poden dixar és lo saber (acadèmic), lo que ham après a estudi, a la universitat… perquè diu que ni mos ho poden prendre ni mos ho podem vendre. M’ho diu ella, que suposo que ho valore perquè no va tindre l’oportunitat d’estudiar tant com ho fem ara, i té raó.
Però jo també penso que hi ha una altra herència que no figure als testaments, ni tampoc als expedients acadèmics, i que és igual d’important. Es tracte d’aquella que es transmet a través d’una llengua, de les paraules i expressions úniques que mos donen identitat, d’històries, de records, de maneres de fer i d’entendre el món. És la memòria cultural i social que recibim dels qui van davant nostre.
Me coste pensar en la possibilitat de negar tota esta herència —hi ha gent que ho fa—, o simplement de no haver-la recibit. No m’imagino sense la possibilitat de tindre un llegat que em dixe anar molt més enrere del que em permet la meua pròpia experiència vital. De veure una foto de fa cinquanta o cent anys i saber qui són aquelles persones que no he arribat a conèixer, però de les que porto la mateixa sang, o altres, en les que compartisco uns carrers, un paisatge…
I a través d’una història, de la qual ells van ser protagonistes i que la van explicar als seus predecessors, fer que còbron encara més vida i ara, en ple segle XXI, gràcies a n’esta transmissió, poder imaginar-te’ls, poder suposar com eren, què pensaven, què feen, quines inquietuds tenien… i de com ho expressaven, en esta llengua que compartim, en la nostra, en la que jo parlo i escric.
És majo pensar que som un pont entre los qui mos han precedit i els que vindran.
*Publicat a La Comarca, 13 de novembre de 2026