L’esperit de ximplesa i la ximplesa de l’esperit*

// Luismi Agud Sorli

Avui en dia tot ha de ser curt. Vivim a un món minimalista, simple, telegràfic. Al periodisme, t’exigeixen frases curtes i articles diminuts. Hi ha qui només llegeix els titulars. A Netflix, sèries que no passon dels 30 minuts. I no parlem dels micro-vídeos de deu segons que trobes a Instagram. Sense saber com, hem acabat al món de la ximplesa més absoluta.

George Orwell creia que les persones necessitem paraules per expressar les idees, i que sense un vocable amb què pensar, moltes coses deixarien d’existir. Com podríem saber què és l’opressió, si no tenim una paraula per descriure-la? Com podríem saber què és la llibertat, si ningú mai ens n’ha parlat? La RAE té, actualment, més de 100.000 paraules al seu diccionari. Una persona adulta en coneix solament unes 5.000. Una persona «de la generació Z» en coneix menys de 1.000. Si no passe un milacre, los adults del futur es comunicaran amb poc més d’eixes 1.000 paraules. Imagineu quantes idees estaran en pràctica desaparició en unes dècades.

I és que, amb la ximplesa del món actual, quasi no hi ha ni oportunitat per aprendre noves paraules. Una cançó de reggaeton té, com a mitja, trenta paraules. I un reel d’Instagram només quaranta-cinc. I dieu-me, quin jove encara se’n recorde de llegir llibres avui en dia? El món de les frases curtes ha soscavat el que coneixíem per cultura. On quedaran les allargades frases que feen genis com García Márquez o Saramago? Aquelles que eren capaces de deixar-nos enjòlit durant línies i línies de tinta, sense que poguéssim pensar en alguna cosa més que no fore clavar los ulls a aquelles pàgines misterioses, sense pensar en agafar lo mòbil, sense pensar en visualitzar un vídeo de quinze segons, sense pensar en perdre el cervell davant d’una pantalla?

---

*Publicat a La Comarca, 9 de febrer de 2024