Enguany fa trenta-dos anys del meu retorn a aquestes terres. Malgrat tot, encara tinc la percepció (del tot equivocada) que tot el que ha passat del 1993 ençà és recent. L’altra nit, però, en passar pel davant de casa l’Obrera —la primera on vaig viure—, vaig ser conscient que les sensacions que m’envaïen tenien poc a veure amb les dels primers anys. Lo carrer no ha canviat gaire, però està clar que jo sí. Los iaios de la casa ja van faltar, los xiquets que allavons eren criatures ara ja en tenen de pròpies (o estan en edat de tenir-ne si en vulgueren). Natres ja ocupem l’escalafó de la gent que comença a ser massa vella per a ser tinguda en compte, a un pas que se’ns adrecin com si fóssim curts d’oïda i d’enteniment.
Però no és això el que havia canviat. Era una cosa de més endins: la impressió indescriptible i poderosa que els llocs produeixen en nosaltres. Suposo que tot es limita a un seguit de reaccions químiques estimulades per les nostres percepcions, que ens ubiquen físicament i temporalment. De vegades, però, el procés es capgira i ens transporta al passat durant uns instants. Una ficció, perquè el passat no existeix; només el rastre que ha deixat en el present i uns records que, com tots sabem, són falsos.
Després de tants anys, només queda la constatació que la majoria d’esforços esmerçats en intervindre sobre la comunitat, es dissolen al mateix ritme que es deteriora el cos. Quan hom és jove i fort (Manel dixit), es pensa que podrà influir en el seu entorn, que serà capaç de redreçar algunes absurditats. Però la tradició té un pes brutal, fins i tot en els seus aspectes nocius per a la societat i l’individu. Al final, l’únic que perdura és allò que acaba avalant el poder de debò, el que ha sostingut el timó amb mà de ferro, nodrit per exèrcits de funcionaris d’alt rang que se’n cuiden ben bé que tot canviï per a que tot seguisca igual.
*Publicat a La Comarca, 10 d’octubre de 2025