La taca
// Lluís Rajadell
Compatibilitzar la llengua catalana materna amb la ciutadania aragonesa és complicat per determinats aragonesos catalanoparlants. Per als veïns del Matarranya i de part del Baix Aragó, assumir les dues vessants de la seua identitat pot ser difícil si es considera que parlar català suposa un demèrit de l’aragonesitat. Alguns catalanoparlants d’estes dues comarques han trobat una solució per eixir del pas. Allò que parlen no és català, és una altra cosa, xapurriau. L’argumentació filològica d’esta tendència és, bàsicament: “No mos done la gana que el que natros parlem sigue català, i prou!” Així la seua consciència queda més tranquil·la, més en pau. La traïció a la identitat aragonesa queda atenuada, encara que no totalment esborrada, que no s’enganyen.
Però no n’hi ha cap incompatibilitat entre parlar una llengua comuna amb un altre o altres països i identificar-se amb el país de naixement o de residència. És més, una part essencial de la cultura de Bèlgica i Suïssa, per exemple, és la llengua francesa, com de Canadà és l’anglès o de l’Argentina l’espanyol. Igualment, una part essencial de la cultura d’Aragó és el català. Convertir el català en una taca per la identitat aragonesa es anar contra les essències d’Aragó, de l’Aragó real, no del que somnia el supremacisme castellà.
Però cal reconèixer que les elits aragoneses s’han esforçat històricament en arraconar i eliminar la taca del català. La primera passa és traure-li el caràcter de llengua i reduir-la a un xapurriat, una barreja. Defensen que només el castellà és propi d’aragonesos “fetén”. Però, si això pensen, tenen un problema, parlen la llengua de Castella, la llengua que va arribar d’una altra comunitat. O és que unes llengües taquen i altres no?
Foto de la coberta del Temps de Franja Digital 10 (juny 2013)
Tags: Viles i gents
Trackback from your site.
