// Natxo Sorolla
Lo món és multilingüe, i això és un fet objectiu. Però si el multilingüisme és bo, i per tant, lo món ha de continuar sent divers, o si el multilingüisme per definició es roín, i per tant hauríem de tendir a parlar tots la mateixa llengua, és un judici de valor. A mi, personalment, m’agrade viure a un món divers, a on hi ha xiquets que parlen llengües menudes en tota la plenitud que els ha ensenyat la família. I en definitiva, a pesar que els Estats han maldat per fer països homogenis a força d’excloure la diversitat lingüística del sistema, hi ha minories lingüístiques, com la nostra, que en contra de tot pronòstic, perseveren generació a generació. La diversitat lingüística forme part de la humanitat. Però donar-li un valor positiu al multilingüisme no és un fet evident ni un fet menor: venim d’una tradició religiosa que des de l’antic evangeli presente el multilingüisme com un càstig de Déu, per haver intentat anar tots a una a Babel. Per això Jahvè va «confondre el llenguatge de manera que no s’entenguen los uns en los altres».
Als tres Viles anteriors presentava tres casos d’èxit en la gestió del multilingüisme: contextos diversos que han perseverat per evitar que la llengua gran es menjo la menuda. Cadascun en los seus matisos. Una Bèlgica assentada en lo conflicte entre dues llengües que conviuen d’esquena, un Canadà de base migratòria navegant entre les aigües d’assegurar la tria personal de les llengües i les de la perseverança territorial de la minoria francòfona, o una Suïssa que fundacionalment creu en les bondats de posar límits clars: una llengua = un territori.
Crec que entre els tres casos mostren que els límits clars entre comunitats lingüístiques (principi de territorialitat) que es reconeixen entre elles, asseguren la pervivència pacífica de la diversitat lingüística. Però hi ha un punt clau que fa molt inestable el consens i el respecte: lo poder. Quan la minoria francòfona de Canadà o els belgues neerlandòfons tenen los mecanismes per a marcar els seus límits, la majoria anglòfona de Canadà o els belgues francòfons fan tot lo possible per a dificultar-ho. I la tendència habitual és conflictivitzar el multilingüisme. I imposar el principi de personalitat: la majoria ha de poder funcionar en la seua llengua al territori de la minoria. Però el gran problema és que el principi de personalitat fa molt més inestable la pervivència de les llengües minoritzades, com la nostra.
+Publicat a La Comarca, 27 de desembre de 2024