A l’anterior Viles proposàvem l’antifeminisme com a clau que havie radicalitzat als xics jóvens. Però l’extremadreta europea és diversa, i té partits liderats per dones (Aliança Catalana, Itàlia, França) o gais (Alemanya o, històricament, los Països Baixos). Entendre la radicalització pot ser més complicat del que pareix.
Un boc o chivo expiatori, segons la bíblia hebrea, és una cabra mascle, un cabró, que al ritual s’emporte tots los pecats del poble i és abandonat al desert per a purgar-los. És molt vell que les societats aglutinon la seua ràbia en enemics comuns, idees simples, caps de turc, que aparentment los ajuden a trobar solucions als seus mals. Allò que atribueixen a Goebbels en lo seu primer principi de propaganda: «Individualitzar l’adversari en un únic enemic». Alguns defensen que la xenofòbia és la palanca que impulse totes les extremesdretes occidentals. I és que pareix que un dels principals factors associats a l’ascens de l’extremadreta al món occidental és convertir la immigració en un cap de turc. I donar-li les culpes a l’immigrant pobre de bona part del que l’elit política i econòmica no ha resolt: delinqüència, masclisme, violacions, dependència de les paguetes, abús de la sanitat pública, educació pública saturada…
Eixe discurs obvie que els dits dels pakistanesos són clau per a collir la fruita, que els braços dels marroquins tallen la fusta, que les mans de les sudamericanes servixen cafès o que el treballador romanès pose el prenso als gorrinos. I és que un dels principals interessats en lo discurs globalista i multiculturals és lo capitalisme, perquè li permet reduir el peatge de moure masses de treballadors d’una banda a l’altra del planeta. I l’extremadreta xenòfoba es fa atractiva per als perdedors d’eixa globalització. La classe treballadora que ha de competir per la seua posició en un marroquí creu que eixe nou mon no li aporte cap benefici, i eixe malestar és lo terreny a on sembre l’extremadreta.
Però la gran pregunta que no resol esta explicació és per què es radicalitze més la generació més jove, que encara està estudiant, i no els seus progenitors, immersos en la lluita pels recursos del mercat laboral? Aquelles i aquells que més han conviscut en la immigració a l’aula, que potencialment han pogut tindre més Chaima o Andrei com a amics, i acollits en un context institucional explícitament inclusiu, han donat com a producte una generació més radicalitzada i antidemocràtica que l’anterior. Per això encara mos queden uns quants Viles per a entendre la complexitat de l’ascens de l’extremadreta.
*Publicat a La Comarca, 3 de juliol de 2026