Tenia una columna preparada, originada per allò que sento als mitjans; ja sabeu com estan les coses. No les enumeraré, precisament perquè aquesta és una columna covarda i no vull al·ludir a ningú. Si al final no la publico, és perquè algú del meu entorn, arran dels fets de Ceuta, va fer un comentari a les xarxes apel·lant al fet que tots som persones, sense faltar al respecte a cap individu ni col·lectiu. L’allau d’insults i amenaces que va rebre, fins i tot crides a violentar el seu domicili, va espantar-lo. A ell i a tots els seus. I més després de veure que ja no hi ha barreres morals per atacar aquell que no opina com tu. Atacar físicament, vull dir. D’aquí la covardia d’aquesta columneta. No vull patir amenaces contra mi ni contra els meus.
er això em limitaré a dir que enguany he vist menys moixons. De pardals en queden pocs; de frits, algun, però no tants com altres anys. D’abellerols, orenetes i falcilles, com sempre, crec. La merla blava ha aparegut darrerament, però no es prodiga tant com abans. Els estornells no han fallat i venen en estol a espigolar a l’era del davant, sempre atents a envolar-se de seguida que em bellugo.
Hi ha els cabirols, que perden la vergonya i pasturen a les portes del poble. Tot són plagues, ara. No hi ha fruita ni verdura ni hortalissa que se’n salvi, de tanta bèstia i bestiola. Els moixons, els cabirols, els senglars, els caragols, els paràsits de les plantes… Com ho hem de fer? Caçadors, insecticides, espantalls electrònics. La natura ens molesta si no està domesticada. Com deia aquell, ho volem tot ben enrajolat.
Ara només espero que plogui prou el que queda de tardor. I que la pau s’instal·li en l’esperit de les persones. Ah! i foragitar la covardia.
*Publicat a La Comarca, 2 d’octubre de 2026