// Carles Terès
Emocional, artificial, natural… hem segmentat tant el concepte que al final se’ns difumina el sentit de la paraula. La intel·ligència és el conjunt de capacitats per a percebre informació, processar-la com a coneixement, emmagatzemar-la i utilitzar-la, que permeten a un ésser humà d’adaptar-se al món que l’envolta de manera satisfactòria i de resoldre els reptes als quals s’enfronta. Entre les aptituds que conformen la intel·ligència humana destaquen, entre d’altres, el raonament abstracte, el llenguatge o la memòria.
Amb la irrupció de la intel·ligència artificial (IA) i la popularització del seu ús, ens ha entrat el dubte de si pot arribar a substituir-nos. A hores d’ara, és capaç de tantes coses (i sospitem que n’és capaç de moltíssimes més, però que se’ns mantenen ocultes a les persones corrents), que és inevitable preguntar-se si, una volta la IA tingui tota la informació de la nostra manera d’actuar, arribarà a la conclusió que som un entrebanc per a la supervivència del planeta. O, més concretament, per a la nostra pròpia supervivència. Talment com si, per una errada de l’evolució, la nostra intel·ligència tècnica s’hagués desenvolupat exponencialment i la humanística, en canvi, hagués patit una regressió. (Potser d’aquí ve la reducció de la nostra capacitat encefàlica.) En conseqüència, la nostra espècie ha deixat de ser apta per a gestionar tanta tecnologia amb responsabilitat o, més concretament, amb humanisme. L’humanisme és la recerca del saber i el domini de diverses disciplines com a condició necessària per al bon ús de les nostres facultats intel·lectuals.
No soc (o no vull ser) apocalíptic, però em fa por la progressió de la societat, que pareix haver oblidat les conseqüències de les guerres i de les discriminacions per motius de raça, condició, cultura o religió. Cada camí que assolim un grau de benestar, patim una mena de degeneració que ens fa mandrosos mentalment i física. I la mandra és l’enemic de la supervivència.
*Publicat a La Comarca, 20 de desembre de 2024