Finalment, l’amic Hipòlit ens ha deixat aquest 15 d’agost. Ens vam conèixer l’any 1994, quan el van fer president de l’Associació Cultural del Matarranya. Ell i la Dolors tot just s’acabaven d’associar i… patapam!: president. Jo feia poc més d’un any que havia anat a viure a Torredarques i, només calcigar la comarca, l’enyorat amic Toni Llerda també em va convèncer per entrar a la junta.
La passió per la llengua i la terra sumat a la compatibilitat dels nostres caràcters, va fer que l’amistat nasqués de seguida. A través de l’Hipòlit i la Dolors, vam ingressar a la confraria dels «caspolinos», un grapat de barcelonins que s’havien instal·lat als barris rurals de Casp el 1980. Calçotades a la primavera vora el Guadalop o les Dosaigües, i boletades a la tardor a l’ombra de les Cogulles; vet aquí el ritual del bon confrare.
També vam conèixer els Amics de Nonasp, activistes culturals d’alta volada, amb iniciatives ingents com el Museu Etnològic o totes les publicacions que repleguen història i històries de la vila nonaspina.
I des d’aquell 1994 fins que fa pocs mesos el cos li va dir prou, vam compartir la lluita per dignificar nostra cultura des d’Ascuma, una tasca no sempre entesa per alguns dels nostres convilatans (massa generacions de fer-nos creure que la nostra llengua era un xapurrejat que no valia per a res que fos important).
La darrera volta que el vaig veure vam poder parlar poc. Tot just deia que sí al que li dèiem la Dolors, la seua filla Laia o jo. De la mà d’elles dos, va menjar amb bona gana. Després ja es va gitar per descansar. Per la finestra es veien els tossals batuts pel sol de l’altra banda de l’Algars.
El camí de tornada va ser aspre. La furgoneta avançava amb calma per aquella carretereta fins a Favara; després Maella, Casp, i per amunt fins a Torredarques. De punta a punta de la comarca natural del Matarranya. Mirava el cel i pensava que, d’alguna manera, tot allò de nosaltres que no és matèria hauria de perdurar. De moment, ens queda la memòria.
*Publicat a La Comarca, 22 d’agost de 2025