Hi haurà un dia en que tots…*

// Luismi Agud

30 d’abril de 1945. Mussolini penja cap per avall al mig de la plaça major de Milan. Hitler és mort al seu búnquer de Berlin. La guerra ha acabat. Europa és, d’ara en avant, en pau. Encara que a l’est i al sud ens toqués esperar una mica més, podríem situar aquí l’inici del que coneixem com a Europa democràtica. Aquella que Fukuyama va titllar de ser «la fi de la història»; lo triomf de la socialdemocràcia sobre el totalitarisme.

Encara que avui mos costo creure-ho, la democràcia no va ser un regal dels polítics, perquè estimaven molt als treballadors. Aconseguir-la ha costat tres segles de lluita sense descans. Tres segles de trinxera, metralla i molta sang. Tres segles on milions de persones han donat la vida per aconseguir un món millor per als seus descendents, un món millor per a tu.

Vivim un temps on, cada volta més, la guerra s’imposa a la pau; la censura a la veu lliure; l’autocràcia a la pluralitat. Hem de recordar que el sistema en què vivim es fràgil com una teleta d’aranya. Eixe món idíl·lic que quatre polítics van construir allà per 1945 no durarà eternament per ell mateix. Tenim la obligació moral de passar l’herència rebuda als nostres fills. Natres, especialment les noves generacions, hem de pelejar cada dia per conservar allò que tant ha costat guanyar, i que tanta gent ens vol robar.

Les persones només valorem allò que no tenim. Ningú valoraria el bé si no hi existís el mal. Ningú valoraria la vida si no haguérem de morir un dia. Ningú valorarà la democràcia fins que un dia tots, al aixecar la vista, vorem una terra que no hi fico llibertat.

---

*Publicat a La Comarca, 17 de maig de 2024