Herois d’anar per casa*

// Luismi Agud Sorli

Los poemes èpics grecs i romans tenien com a tema central la figura de l’heroi: una persona semi divina, de semblança forta i musculosa, que actue de cara a l’adversitat emprant la violència quan és necessari, buscant sempre fer el bé per a la humanitat. Ve a ser com un robot programat per complir un objectiu, i que remou cel i terra per conquerir Troia, trobar el velló d’or o arribar a Ítaca.

Los herois —o superherois— d’avui en dia son quasi exactament una copia dels antics herois clàssics. L’única diferencia és que en lloc d’escriure’s en mil·lenaris poemes, surten a la gran pantalla de forma més visual i, per tant, més directa.

Però potser hauríem de preguntar-nos si de veritat volem seguir, com a societat, el model d’eixe heroi. Potser un heroi sigue també una persona real: sense músculs i amb sentiments, que a voltes fa tonteries i s’allunye del bé. Potser no hi hague herois i malvats, perquè potser no hi hague bones i males persones, sinó solament bones i males accions.

Potser no cal conquerir Troia per ser un heroi, ni cal raptar una princesa d’Esparta per ser un malvat. Potser tots hem segut herois en algun moment, i malvats en un altre; i eixa és la complexitat més bella que podem trobar a la naturalesa humana.

---

*Publicat a La Comarca, 23 de setembre de 2022