Estos dies d’agost, en què a molts dels nostres pobles són festes o estan a punt d’arribar, és com si la seua fesomia habitual canviés per complet. Moltes de les cases que durant l’any estan tancades, recibissen als seus propietaris, antius veïns del poble vinguts de la capital, gent que al seu dia va emigrar pa guanyâ’s millor la vida i que cada estiu i, concretament, cada festa major, tornen a la seua vila acompanyats pels fills i nets.
En estes noves presències estivals que s’afegissen als habitants de tot l’any, los carrers solitaris de l’hivern donen pas a l’anar i vindre de gent, a les ganes d’eixoreja’s, d’atura’s a parlar sense les presses quotidianes, als retrobaments en parents, amics…
Acabada la primera nit de festa, lo dia naix acompanyant als qui van a dormir i als qui, matiners, van a la missa del patró. Passen les hores i l’algaravia arribe des de la plaça. Quan lo sol baixe, la gent comence a prendre posició als bars. Mentrestant, los jóvens se preparen pa participar a les carreres pedestres, de sacs, de l’ou, en bicicleta… i pa escarrasa’s pel tronc ensabonat i despenjar lo cuixot.
Quan les faroles s’il·luminen, comence a sonar la música del ball: uns s’afegissen, d’altres miren i parlen de si sone bé l’orquestra o si ere millor la de l’any passat. És l’inici de la llarga nit: penya, ball, discomòbil, xaranga… I així passen los dies de festes, com un bucle.
Sense saber com arribe el dia del gos. Lo sol del migdia cau sobre la plaça, bruta encara de tota la nit, solitària, en l’escenari buit sabent que ja no vindrà cap més orquestra… és l’anunci del final de l’estiu. Un estiu més. Los de fora carreguen lo fato al cotxe i se’n van i el poble torne a la seua vida diària, cada un al seu treball… ja falte un dia menos pa les de l’any que ve.
*Publicat a La Comarca, 15 d’agost de 2025