Farinetes (dinar d’hivern)*

// Tomàs Bosque

Com ningú m’ha sabut dir, si algun restaurant del BA-Matarranya ja inclou les farinetes tradicionals a la seua carta, torno al que ja escrivia al febrer de 2002, sobre un dels menjars més antics de la societat humana.

De les farinetes lo nostre diccionari diu: «menjar fet amb farina cuita amb aigua i sal». Però d’aquest humil plat, per esmorçar o dinar els dies de fred quan no es podie eixir de casa ni anar al camp, se’n poden dir més coses.

De les farinetes, que jo conec i he menjat quan era xiquet a casa dels pares, agüelos i oncles, puc dir lo següent: s’agafa una conca de terra de cabuda suficient per la gent que ha de dinar. S’ompli d’aigua en la sal que li pertoco i es posa al foc de llenya o al fogons de les cuines modernes. Així com comença a bullir, se va espargint la farina en una mà mentres en l’altra es regira sense parar en una cullera de fusta; d’altra banda no es desferie del tot i es ferien pilocs o grumolls.

Mentrestant es va coent la pasta i agafa viscositat que calcularem segons regirem, es fregix una sartenada de trossets de pa, i quan les torradetes estan en son punt les abocarem a la conca en oli i tot, barrejant-les de forma convenient. I ja tenim les farinetes amanides per començar l’àpat tan aviat com se refredon una miqueta i fagen crosta apetitosa per damunt.

Lo següent ja era fer rogle al voltant de la conca, que es retirava un poquet del foc, i cada un agafave cullerades del seu costat, deixant les converses per un altre moment, perquè si les farinetes se refreden perden tota la gràcia. Ni cal dir que les racions se medien una mica pel forat que cada un dels dinadors anave fent. De segur que les torradetes cruixentes i ameradetes d’oli eren i són lo millor del plat. Sobretot comparat amb les xitxorretes (grassets) que posaven després de fregir les ensúndies del gorrino i separar la blanca menteca.

Que el 2022 vingue carregat de bona salut i alegries per a tots!!

---

*Publicat a La Comarca, 31 de desembre de 2021