El que vaig a contar en aquest article no hauria de sorprendre a ningú, però potser farà que més d’un es remogue incòmode a la cadira.
Cada dia que passa augmenta la polarització en aquest país. Noves generacions, noves maneres de veure el món, i cada vegada una divisió més clara. Dos faccions enfrontades: estàs amb mi o estàs contra mi. Ja no val la vella idea d’escoltar un discurs i quedar-te amb les idees que més goig et feien, especialment entre els sagals que, fa mig decenni, gaudien amb Bob Esponja i anaven a dormir abans de les deu.
Però no és lícit culpar solament als jóvens dels problemes polítics actuals. Si ells pensen que es vivia millor amb l’Anticrist perquè es feien pantans (la meitat dels quals estaven projectats abans de la guerra) o perquè es podia deixar la porta de casa oberta, és perquè els grans, aquells que heu viscut el règim, no heu sabut transmetre l’experiència a les noves generacions. La polarització, l’ús de la política de l’espectacle i l’odi generalitzat cap a l’altre són responsabilitat de tots, encara que les cares visibles siguen els adolescents que encara no poden votar.
I hi ha alguna solució a aquest problema? Com es diu a l’altre cantó del país, haberlas haylas: la pau, el respecte i el diàleg són el verí de la polarització. No obstant, s’ha de tenir en compte que no estem parlant d’un fenomen espanyol, ni tan sols europeu. És un problema global que, vulguem o no, ens afectarà en els anys que venen.
Per tant, sols demano una cosa: fer tot el possible per evitar que aquesta onada global d’intransigència ens afecto massa. Contra els extremismes, responeu amb diàleg. Contra els radicals que volen tornar als anys quaranta, responeu amb paraules i ciència. L’odi sols genera odi, que només contribueix a polaritzar encara més el país. Això es, precisament, el que no volem. Que no estem a l’Àrtic, collons!
*Publicat a La Comarca, 27 de febrer de 2026