// Lluís Rajadell
La peonada del manobre era allavontes de deu hores, tocava treballar els dissabtes pel de matí, del mes de vacacions ni se’n parlava i bona part dels peons eren, en realitat, llauradors que pagaven la Seguretat Social agrària i que anaven a l’obra per a completar els ingressos perquè la terra no donava per a guanyar-se la vida. Posem que parlem del sector de la construcció als anys vuitanta del segle passat a la comarca del Matarranya.
Encara, tot i això, hi havia bon humor entre aquella colla de gent treballadora que es movia entre bastides, formigoneres, bàssies i paletes. La jornada es podia fer eterna tant al bo de l’estiu com al cor de l’hivern, en un cas per la calor que ataubave i que mantenia el treballador bufant tot lo sant dia al rastell del sol i, en l’altre, pel fred, que gelava els mànecs de ferro, tapava els ferraments de rosada i acovardia els pobres treballadors que havien trafegar al ras amb els peus banyats.
Potser que per totes estes penalitats, al tall sempre hi havia ocasió per a fer una broma que endolcira el treball amb una barreja de gresca, mala lleit i innocència. Estava molt estesa aquella jugada que els paletes i manobres veterans feien als principiants, als que enviaven a buscar el nivell de boles, un aparell misteriós i d’aspecte desconegut que no apareixia per cap racó per molt que el peó mirare i regirare. O aquella història que contaven los més experimentats, que recordaven que a una casa bona del poble tractaven tan bé els paletes quan anaven a reparar les gotelleres del teulat que els obrers, en lloc de substituir la teula foradada —les males llengües diuen que l’havien preparat els propis paletes—, la canviaven de lloc per a que els tornaren a cridar. Així podien tornar a estirar una pasta i fer un gotet de vi a l’hora de berenar, beure aigua fresca tot lo dia a l’estiu i apropar-se al foc encès a l’hivern.
Amb totes les seues misèries, aquelles colles d’obrers eren gent enfotedora.
*Publicat a La Comarca, 30 d’agost de 2024