El darrer full del calendari*

// Vicent Pallarés Pascual

Sempre és trist el moment en què es deixa una casa. Podem pensar que sols és un espai, però és molt més que això. És un lloc on s’han viscut moments, on s’han compartit emocions i s’han creat records que perduraran per sempre.

M’ha sobtat, en passar per davant d’algunes d’aquestes cases abandonades, observar com el temps sembla haver-s’hi aturat. El calendari penjat a la paret, amb el mes encara marcat des de la darrera vegada que algú va habitar aquell espai, és com una fita temporal que ens recorda tot el que va ser i tot el que ara ja no és.

Els balcons tancats, les cortines que ja no onegen amb el vent, les plantes que han deixat de créixer… Tot això ens parla d’una casa que ja no és una llar, sinó només un record del que va ser. I és trist, perquè cada casa té la seva història, els seus secrets, les seves alegries i les seves tristeses.

Deixar una casa és com tancar un capítol de la nostra vida. És dir adéu a un espai que ens ha vist créixer, riure i plorar. És deixar enrere tot un munt de records i emocions, i endinsar-se en l’incert camí del futur. Però, tot i la tristesa que ens produeix deixar una casa, també ens queda la satisfacció de saber que portarem sempre amb nosaltres tots aquells moments viscuts. I que, malgrat haver tancat una porta, en obrim una altra plena de noves oportunitats i experiències.

---

*Publicat a La Comarca, 10 de maig de 2024