Als masos de les nostres muntanyes, abans anar a l’escola semblava quasi una expedició. Els nens i les nenes sortien de casa, a vegades, de matinada, baixaven pels camins de pedra, travessaven barrancs i tornaven quan ja es feia fosc. Feia calor a l’estiu i fred a l’hivern. Hi havia qui es quedava a dormir al poble entre setmana, perquè el camí d’anada i tornada era massa llarg. Els avis ho expliquen sense dramatisme: era el que tocava. Moltes d’aquelles escoles rurals han quedat buides, i amb elles s’ha esvaït una manera de créixer que ja gairebé no recordem.
Aquest camí no és només història. Avui, a mig món, moltes criatures encara caminen hores per arribar a una aula: passen rius, pugen muntanyes, s’exposen al sol i a la pluja, sovint sense haver esmorzat. Ho fan perquè saben que estudiar és la porta que els pot canviar la vida.
Mirem ara el que tenim aquí. Un autobús que passa a prop de casa, una escola propera, llibres, ordinadors, menjador, biblioteques i mestres que esperen cada matí. I, tanmateix, sovint ens costa valorar-ho. Hem convertit en normal el que per a molts és un privilegi.
No es tracta de culpar ningú ni de mirar el passat amb nostàlgia fàcil. Es tracta de recordar el que costava arribar a l’escola, i el que costa encara a tants llocs. Quan li falten a algú les ganes d’anar a classe, pensem un infant, en algun lloc, donaria el que fos per seure al nostre pupitre. Si cada matí, en veure un nen pujar a l’autobús, pensem en els peus que caminen per un altre camí cap a l’escola, potser entendrem que estudiar és, abans que res, un dret pel que molts lluiten cada dia en condicions ben difícils.
*Publicat a La Comarca, 23 d’octubre de 2026