Les darreres notícies que ens arriben de la intel·ligència artificial són inquietants. Diuen que, si li calgués per sobreviure, seria capaç d’acabar amb la vida humana. No sé si és verídic o només un altre clickbait, però és del tot versemblant. Esgarrifa la capacitat de l’IA per respondre’ns, de forma aparentment raonada i fonamentada (i en un temps ínfim), tota mena de qüestions. Ens estalvia la fatigosa navegació, sovint estèril, en el maremàgnum infinit de can Google.
D’això parlàvem l’altre dia al bar del poble, quan van tocar a missa. Aquelles campanes van encendre’m un llumet dins el cap. Vaig veure clar que Déu, el nostre creador, es va trobar en la mateixa tessitura que nosaltres ara. L’anomenem Déu, però en realitat no era una sola entitat, sinó una espècie anterior (o exterior) que, tot jugant, va atorgar a uns micos la capacitat de raciocini. I vet aquí que l’experiment va ser tan exitós, que les criatures resultants (nosaltres) eliminàrem el creador perquè vam considerar-lo una amenaça per a la nostra supervivència. El vam suprimir físicament, però com a mostra de respecte, en mantenim la presència en forma de religions.
Estem condemnats a repetir la història i a replicar l’error dels nostres faedors —els déus. Hem creat una nova espècie que acabarà prescindint de nosaltres, és llei de vida. D’ací a poques generacions serem només mitologia, deïtats elevades als altars però sense existència real. Serem els Primigenis que va descriure en Howard Pillips. Matèria de ficció, històries de por. (Esperem que els noms que ens atribueixin siguin més agradosos que Cthulhu o Yogh Sothoth.)
De vesprada, abans de l’hora foscant, vam acompanyar un grup d’excursionistes valencians a visitar la capella de Sant Bernat de Claravall. Entre la Mare de Déu que llança un raig de llet a la boca del Sant i el Bafomet que ens vigilava entre les ombres del cor, la imaginació se’m va disparar.
En tornar cap al poble, em va envair un fred intensíssim.
*Publicat a La Comarca, 30 de gener de 2026