// Luismi Agud Sorli
La Primera Guerra Mundial va suposar un canvi de mentalitat respecte a les idees patriòtiques, el qual marcaria el fil de les tensions els anys següents.
A excepció de quatre batalletes mal contades, Europa portava casi cent anys sense guerres al continent. Els governadors van aprofitar eixa falta bèl·lica per engrandir l’idealisme patriòtic: tots els adolescents d’Europa odiaven els pobladors del país veí, encara que no conegueren els seus noms, ni les seves ciutats, ni la seva llengua. Per això mateix es van copar les coes d’allistaments voluntaris per partir a la guerra allà per 1914.
Però aquells joves, majoritàriament rurals, ni tan sols havien vist mai un cotxe; i van rebre un fort cop de realitat al primer enfrontament. Es van topar amb una guerra industrial, on les metralletes automàtiques, els carros de combat i les armes químiques demostraren la crueltat de l’ésser humà. Els sagals que van poder tornar a casa mai van tornar a ser els mateixos. Ara, no volien saber res de pàtries ni de banderes. L’artista Otto Dix, que va sofrir la violència de la guerra en primera persona, va plasmar les seves vivències a una sèrie de gravats bèl·lics. Dix va aconseguir que, amb només un cop de vista, avui puguem dialogar amb aquells joves que ja són morts.
Prent-te quinze segons per mirar als ulls a aquest soldat ferit. A eixa mirada, que sap que no arribarà a demà, ja no quede espai per pàtries, ni per a herois, ni per a banderes. Pregunta-li per què és allí, sofrint a una trinxera banyada per ideals que ni tan sols comprèn. Pregunta-li si, ara mateix, està pensant en el seu president o en la seua mare.
I com et quedaries si et digués que no cal un gravat centenari per dialogar amb aquesta mirada? I si et dic que trobaràs eixos ulls a qualsevol racó de Jarkov, de Gaza o de Palmira?
*Publicat a La Comarca, 7 de març de 2025