Fa uns anys, les filles em van regalar un rellotge d’aquests que mesuren els batecs del cor, la distància recorreguda, les hores que dorms i un llarg etcètera. Al principi vaig fer una ganyota (interior, que no volia ser aixafaguitarres), ja que en tenia un que m’havia regalat la meua dona, vint-i-molts anys enrere, amb motiu del nostre primer aniversari. I anava, com se sol dir, «com un rellotge».
Però vet aquí que de seguida que el vaig començar a portar, em vaig acostumar a les seues funcionalitats. De matí mirava les hores que havia dormit, si ho havia fet profundament, si havia somiat i si havia complert les expectatives saludables que l’aparell em marcava. Quan anava a córrer, caminar o en bicicleta, mirava els quilòmetres, la velocitat i ho comparava amb els registres anteriors. Com a despertador era perfecte perquè em vibrava al canell i no despertava l’esposa (si és que encara no s’havia llevat, que és ben matinera).
Tanmateix, al cap del temps la cosa em va començar a inquietar. Aquelles dades, qui les controlava? A qui es venien? Si alguna nit dormia malament o em passava uns dies sense fer exercici, afectaria la quota de la meua assegurança de vida? Em farien persona non grata els ‘influencers’ del benestar? Per acabar-ho d’adobar, de tant en tant l’aparell donava errades que podien fer creure que havia mort.
En definitiva, vaig agafar el meu Tissot i el vaig dur al rellotger de confiança d’Alcanyís per a què li fes una repassada. Així doncs, després d’uns anys d’ostracisme, el suís va recuperar el seu lloc. Al principi em va costar una mica prescindir de les informacions que m’oferia l’«intel·ligent». Però de seguida em vaig sentir lliure de no saber quants quilòmetres caminava ni si havia dormit mitja hora menys del que tocava. I de l’esclavitud de carregar-lo cada pocs dies.
Ara vaig tranquil amb el rellotge que fa de rellotge i que, a més, porta gravat pel darrera una declaració d’amor de la meua dona.
*Publicat a La Comarca, 28 d’abril de 2025