Com cal*

// Lluís Rajadell

José Ignacio Monreal Bueno publicave fa pocs dies en una carta al director a l’Heraldo de Aragón que “personas muy mayores” del Matarranya li deien “henchidas de orgullo” que parlen “chapurriau”. Monreal Bueno es llance a fer de filòleg i defineix el “chapurriau” com una llengua “propia” d’Aragó i de “fusión”. Si es “propia” d’Aragó, és distinta de la que parlen a Herbers (País Valencià) o a Horta de San Joan (Catalunya), encara que s’assemellen com tres gotes d’aigua. Misteris. El terme “fusión” podría substituir-se per “en proceso de sustitución por el castellano”. Més realiste.

Isidoro Miguel García, a l’estudi “La comarca de Valderrobres desde un punto de vista geográfico. Su realidad”, de 1978, conte que la “gente mayor” de la zona “no comprende plenamente el castellano” perquè la seua llengua materna és el “chapurriau”, un idioma que oscil·la entre “catalán y valenciano”. I explique el sentiment dels parlants respecte del “chapurriau”: «No es una lengua de la que se sientan orgullosos, sino que a los pobladores les parece de segundo orden, como si fuera una cosa ‘fea’».

La “gente mayor” dels anys setanta considerave la seua forma de parlar una barreja més que un idioma i, per descomptat, com un parlar inferior al castellà, que ere l’idioma de l’escola, de la tele i de les persones de prestigi: el capellà, el metge, el secretari de l’ajuntament, els mestres, els directors de les caixes i bancs…

La suposada autoestima dels parlants del “chapurriau” és cosa nova i ha aparegut com argument contra la identificació amb el català —una realitat difícil d’estomagar des de la identitat aragonesa—. Sospito que la corrent que ara reivindica el “chapurriau” com a llengua “propia” d’Aragó és hereva directa de la que als anys setanta es conformave en parlar una llengua “fea” i de segona divisió i que tenie al castellà com l’única llengua com cal.

---

*Publicat a La Comarca, 10 de setembre de 2021