S’ha fet de nit i el silenci s’apodera de la muntanya. A pocs quilòmetres crema l’enèsim incendi d’aquest estiu —que ja és una onada contínua de calor. Els pins esperen, els animals també. Potser aquest foc d’avui no girarà cap aquí, però qui sap si el proper, o el següent.
(Uns dies més tard.) Camino cap a la cova d’en Bassi. Fa una fresca reparadora, però d’aquí a molt poc, quan lo sol tregui el nas, la temperatura tornarà a ofendre. Per això m’apresso pel corriol que s’enfila cap a la balma. D’allà seguiré per amunt, fins a la pista abandonada que em durà als bancals del tossal de l’Olivera. A diferència de fa un mes, de moixons se’n senten pocs. El que no falten mai són los cabirols que cada volta em tenen menys respecte. Fan la intenció de fugir, s’aturen, em miren, avaluen la meua decrepitud i continuen pasturant —amb un ull espavilat per si m’arrimo massa.
Ha passat una setmana. El foc, de moment, encara ens respecta. Ara mateix hi ha una tronada per la banda d’Aiguaïva que s’atansa però no acaba d’arribar. Veig los rellampecs estripar el cel enllà del tossal del Quico, i ataüllo les serres per si apareix alguna fumerola. No cau cap gota, tot i la llum grisa i espessa. Una àliga que no acabo d’identificar es desplaça tot fent cercles cap a llevant. Les orenetes cuablanques li passen a frec sense temor, i els abellerols evolucionen, com cada vesprada, per damunt el barranc, sense defallir en el seu cant monocord i transparent.
Sento la canalla que riuen i es parlen a crits i en castellà, amb l’alegria dels estius al poble. Em ve al cap el vers d’en Desideri Lombarte que diu que «Quan no quedarà res, / només ermes les terres, sec el mar, / quedarà la paraula. Quedarà», i penso que, si en queden, de paraules, no seran les de Torredarques. Però això (ja ho sé!!) no importa a ningú. O sigui que seguiré mirant los animalets i emprant les paraules que tant m’estimo abans no siguin cendra.
*Publicat a La Comarca, 14 d’agost de 2026