Càsti(n)gs*

// Carles Terès

Les plataformes digitals s’han convertit en les noves biblioteques: ens deixen en préstec novel·les per capítols per a tots els gustos i estats d’ànim. La majoria de sèries ens arriben del món anglosaxó —bàsicament dels EUA—, amb alguna petita quota europea o de la resta del món. De produccions en idiomes com el nostres —mancats d’una estructura estatal que els recolzi sense escatimar recursos—, si ens n’arriben, és en dosis inapreciables.

El fet és que cada vegada em fa més mandra mirar sèries americanes. M’és inevitable veure’n perquè són arreu i, de tantes que se’n fan, alguna n’ix de bona. Però em cansa veure sempre els mateixos estereotips, la gesticulació, les ambientacions. El que més em dissuadeix són els càstings. Per algun motiu que se m’escapa, el físic de les dones que ixen a les sèries tenen poc o gens a veure amb el que visualitzo en documentals o realities ambientats als EUA. Les protagonistes, encara que interpretin drogoaddictes, supervivents d’una apocalipsi zombi o habitants d’una colònia minera interestel·lar, són sempre boniques, van ben depilades i tenen cossos que compleixen els estàndards Barbie. No hi fa res si s’alimenten de pizzes, de fast food, de cubells de gelat o de bossades de dònuts; tot ho tenen ben posat. La versemblança intenten obtenir-la a base de fer mala cara, dur roba atrotinada —però de la talla perfecta per ressaltar-ne la figura— i simular que van brutes.

Els personatges masculins, en canvi, poden ser lletjos, vells, calbs, grassos o cadavèrics i, tot i això, seduir les intèrprets femenines esculpides a base de gimnàs, dietes i esteticistes. Tot plegat desllueix un guió brillant, una bona direcció o una factura tècnica impecable.

Vet aquí una altra de les coses bones dels llibres: els personatges te’ls imagines tu.

---

*Publicat a La Comarca, 5 de novembre de 2021