Allà radere estava fent una explicació en veu alta a Batea i quan vaig acabar, un xiquet de no més de deu u onze anys se’m va arrimar i em va dir «Com és que has dit caso, acabat en o, i no casa?». Jo, que em vaig quedar parà, li vaig dir que no, que havia dit casa, acabat en a. Però ell me va insistir que no, que estava dient «caso», i no el vaig poder traure d’aquí.
Fa unes setmanes, vaig assistir a Saragossa a la defensa de la tesi doctoral «Els parlars del Matarranya. Estudi geolingüístic», de Roberto Albiac. En acabat l’acte i l’alifara, mos vam quedar parlant a la taula un grup reduït de persones, entre ells los membres del tribunal avaluador: filòlegs experts en la Franja i en dialectologia catalana i valenciana.
Mentrestant contaven anècdotes, estos doctors en dialectologia van fer un perfecte recorregut vocal pels territoris de parla catalana, fent servir i ressaltant les característiques i particularitats fonètiques i gramaticals. Des del Carxe murcià a la Ribagorça aragonesa, passant per la Marina valenciana, les viles del Matarranya, lo Priorat, les Balears, l’Alguer i la Catalunya Nord.
Aprofitant lo coneixement que tenia per la vora, vaig pregunta’ls per la meua anècdota bateana. Me van explicar que a alguns parlars del català nord-occidental, com lo de Nonasp i Favara, lo punt d’articulació al triangle vocàlic és molt pròxim a la o oberta, però realment és una a velaritzada i que la fem quan la a final és tònica (la mà, lo pa…) i quan és àtona (com en la paraula «casa»). En canvi, a Batea, igual que a Maella, històricament, la a s’ha fet en e oberta (casε).
Tant lo que tenim en comú com estes petites diferències, són les coses que donen un valor extraordinari i enriquissen la llengua que parlam. Valorar-la, fer-la servir i estudiar-la des del rigor, tamé.
*Publicat a La Comarca, 19 de juny de 2026
Allà radere estava fent una explicació en veu alta a
Batea i quan vaig acabar, un xiquet de no més de deu u onze anys se’m va
arrimar i em va dir «Com és que has dit caso, acabat en o, i no casa?». Jo, que
em vaig quedar parà, li vaig dir que no, que havia dit casa, acabat en a. Però
ell me va insistir que no, que estava dient «caso», i no el vaig poder traure
d’aquí.Fa unes setmanes, vaig assistir a Saragossa a la
defensa de la tesi doctoral «Els parlars del Matarranya. Estudi geolingüístic»,
de Roberto Albiac. En acabat l’acte i l’alifara, mos vam quedar parlant a la
taula un grup reduït de persones, entre ells los membres del tribunal
avaluador: filòlegs experts en la Franja i en dialectologia catalana i
valenciana.Mentrestant contaven anècdotes, estos doctors en
dialectologia van fer un perfecte recorregut vocal pels territoris de parla
catalana, fent servir i ressaltant les característiques i particularitats
fonètiques i gramaticals. Des del Carxe murcià a la Ribagorça aragonesa, passant
per la Marina valenciana, les viles del Matarranya, lo Priorat, les Balears,
l’Alguer i la Catalunya Nord. Aprofitant lo coneixement que tenia per la vora,
vaig pregunta’ls per la meua anècdota bateana. Me van explicar que a alguns
parlars del català nord-occidental, com lo de Nonasp i Favara, lo punt
d’articulació al triangle vocàlic és molt pròxim a la o oberta, però realment
és una a velaritzada i que la fem quan la a final és tònica (la mà, lo pa…) i
quan és àtona (com en la paraula «casa»). En canvi, a Batea, igual que a
Maella, històricament, la a s’ha fet en e oberta (casε).Tant lo que tenim en comú com estes petites
diferències, són les coses que donen un valor extraordinari i enriquissen la
llengua que parlam. Valorar-la, fer-la servir i estudiar-la des del rigor,
tamé. Viles i gents, 19 de juny de 2026