// Tomàs Bosque
Des del Pasimiro, tocant termes de Castellseràs i Torrocella, a la punta de la vall de Ripoll, tocant al terme de Fórnols i la Mare de Déu de Montserrate (Santa Mònica), en aquell temps de misària dels anys cinquanta, a la vila de la Codonyera no n’hi havie caçador més entès, ni que tinguere més puntería que l’Adolfo lo Tananer. Ere mescla de bellmuntà i codonyerana; ben plantat, blanquejador d’ofici com son pare, sempre solter, i encara que no tenie una salut massa bona, mai li va faltar lo bon humor per dir gambirots en certa gràcia, i estar pendent si una voladeta d’aire deixava veure les camalligues d’alguna femella que estare tarqual. I com eren una miqueta de casa bona, vivie a la carrera Major pujant a la dreta, entre l’oncle Fornolenc i los Canonges.
Coloms del campanal, torts i miarles els mesos del fred, perdius i perdiganes quan les podie ajampar i estave permitit, turcaços i tòrtoles, conills grans i catxaps, llebres plates al cubil o eixint a cent per hora entre les oliveres i els rostolls. Dels moixinets ja ni parlem, perquè tant si caien a la lloseta com als cepos d’aram, tot anave al sac. Però s’ha de dir que, la millor ferramenta de l’Adolf ere l’escopeta de dos canyons que sempre portave al muscle en posició d’alerta. Així en un instant podie enfilar el seu ull bo en lo punt de mira de l’arma, i pobret del bitxo que s’hi posare davant, que estave perdut. Senties l’esclafità i ja veies la polseguera o l’esplomaig de la peça abatuda. La mort dels conills i altres animalets més grans quan pissaven la ratera terrible de grapa de ferro, que en eixos temps ja estave prohibida, encara ere pitjor, perquè se dessangraven sense remei allí atrapats en les potes trencades.
De les altres formes de caçar: parar varetes a la vora de l’aigua, posar senderes per on pasen los animalets, anar a moixonar de nit quan fa cerç gelador, o al rastre quan neve, n’escriurem en un altre moment.
*Publicat a La Comarca, 8 de desembre de 2023