Bèsties i bestioles*
// Carles Terès
Són la meua debilitat, no en va soc de la «generació Rodríguez de la Fuente». Recordo les hores hipnotitzat pel trafegar de les formigues a la boca del niu, les visites a zoològic o la dèria pels llibres que m’explicaven la vida dels nostres companys de planeta. Tanmateix, la meua malaptesa per les ciències i el meu amor per les paraules em van decantar per les assignatures de lletres —tot i que, al final, vaig acabar dedicant-me a l’ofici del llenguatge visual, però això és una altra història.
Ja he parlat del moixons que em visiten a la finestra de l’estudi d’Alcanyís. Pardals, coloms i, escadusserament, alguna gralla.
La qüestió és que, des que treballem a Torredarques, he fet nous companys. És el que comporta «viure de cara al monte», com diu ma sogra. A banda dels coleòpters, lepidòpters i himenòpters que es colen sense demanar permís a casa nostra, hi ha els frits (Phoenicurus ochruros) que pasturen a l’era del davant de l’estudi. Abellerols, falcilles, orenetes cuablanques i comunes travessen l’aire en les èpoques càlides, i darrerament em visita, tímida, una merla blava —visita de metge, tot just el temps de fer una ullada i marxar cap al bosc.
Sempre que puc, a punta de dia, faig un trot de burro vell barranc avall per després pujar cap al mas de Figuerola i tornar al poble per la pista dels Collados. En aquella hora blava m’he topat amb salvatges, cabirols i, un dia, un senglar que em va mirar amb desdeny entre els arbres de damunt la pista. Soc incapaç d’identificar l’ocellam que s’envola al pas dels meus esbufecs, els uns dels bancals segats, els altres dels arbres. Només reconec la gralla bocamolla que alerta l’animàlia de la meua presència.
Avui, mentre esmorzava, he sentit per la ràdio que enguany, los bous (al carrer o embolats) ja han fet set víctimes humanes.
*Publicat a La Comarca, 2 de setembre de 2022
Tags: Viles i gents