// Estela Rius
Ere el mes de desembre de l’any 1934. La nit se n’havie anat, dixant una bona rossà que havie acabat de gelar les aufàdegues del balcó. Mentrestant lo rellotge tocave les vuit i los primers rajos de sol entraven cap dins, il·luminant l’alcova que tocave al foc.
Aquells dies, Joaquina “la Coca” no va poder anar a roplegar aulives ni tampoc a ballar al Centro, perquè mentrestant sonave la gramola i la gent s’eixorejave, ella va portar al món a la seua filla: Alícia. Una xiqueta menudeta, en una careta com una mançaneta i en lo seu mateix “genio i figura” i espenta que la va portar cap a davant, a la vida. Inclús quan en dos anys, en plena Guerra Civil vau tindre que marxar del mas, i tenies lo sarrampió i te van embolicar bé en una manta, com si foses un farcellet, i te van ficar al cornaló de la sària, tots patint per tu, i quan ho vas passar dien: “si no s’ha mort, ja no es morirà mai”.
Quantes voltes, de petita, m’assentava a la teua falda, iaia, i m’explicaves esta història i d’altres, com la del braç de gitano o la lliçó que t’aprenies de memòria quan anaves a la mestra. Me parlaves de la moral de la postguerra, i de ta mare, que t’animave a aixir en les amigues, a anar al cine, al ball… “aprofita, que ja et vagarà”, te die —i tu m’ho dius a mi—.
I per això ho faig. I quan estic en tu i me transmets esta vitalitat desbordant que tens, m’agrade, tant com que em continuos explicant històries mentres jo t’escolto en admiració, i penso: quina memòria que té la iaia!
I al desembre de 2024, entre història i història, se fa de nit, lo rellotge toque les nou i me dius “bueno, ja continuarem demà”. I en undemà, com si les hores no haguessen passat, seguim. I així vull que sigo, iaia… d’avui a molts anys més!
*Publicat a La Comarca, 13 de desembre de 2024