Gran Recapte 2018
Menús temàtics dela Fàbrica de Solfa

Toponimia popular, o no*

// Esteve Betrià

En el treball que ja fa força anys vaig dedicar a la toponímia del Poble vaig indicar que el ’Barranc d’Alcanyís’ es trobava (i es troba): “A l’esquerra de l’Ebre després de l’aiguabarreig amb el Segre. També conegut com el barranc de l’Arquet. Diu l’etimologia popular que aquest barranc es troba orientat cap a la població aragonesa d’Alcanyís i d’aquest fet li ve el nom. No hem sabut trobar cap referència a una possible basílica, església cristiana o lloc de cerimonials religiosos en general, que a través de l’àrab al-kanà’is —plural d’al-kanís.sa— és a la base d’aquest topònim.”.

Doncs bé, ara amb la lectura de l’article de Raül Guardiola “Restos de la Alta Edad Media en Mequinenza” en la nounada revista local L’Angorfa del Grup d’Investigació Coses del Poble m’he adonat que quan el meu informador principal (umpare) –i jo mateix– sobre la toponímia local ens havien deixat portar per l’aparença de l’esmentat topònim.

En el seu article, en Raül esmenta diferents topònims mequinensans, naturalment, en ortografia catalana quasi perfecta (Dellà Segre, la Pedra Bonica, la Vall del Metge, Aubera,…) tot i que l’article està redactat en castellà. El que em crida l’atenció i que ha motivat aquest escrit ha estat trobar el topònim ‘barranco del Canyís’: “En el territorio de Mequinenza, más concretamente en las zonas cercanas a los ríos, nos encontramos con diferentes restos arqueológicos […] El primero y posiblemente el más importante es el caso de una necrópolis […] situada en el margen derecho del barranco del Canyís junto a la desembocadura de éste.”. Vatua l’olla!, ara em sembla clar que el barranc d’Alcanyís és el barranc del Canyís, molt més d’acord amb el parlar del Poble, si més no fins ara. Tanmateix, tenint en compte que es tracta d’una “necrópolis [que] no ha podido ser datada a través del análisis de material arqueológico, pero por la tipología de enterramientos se puede llegar a la conclusión de que corresponde a época visigoda o por lo menos perteneciente a la época de la Alta Edad Media.”

I vet aquí el dilema: aquest barranc rep l’apel·latiu d’‘alcanyís’ degut a les restes arqueològiques cristianes preislàmiques o bé rep el nom de ‘canyís’ (d’acord amb el DCVB “Conjunt de canyes o de vergues entrelligades paral·lelament i reforçades amb bastons travessers, que serveix per sostenir teulades, per formar cel-rasos, per fer tancats o per posar-hi fruita a assecar”). Bé, sia com sia, es tracta d’una clara etimologia popular, tant en un cas com en l’altre, motivada per la semblança fonètica entre ’alcanyís’ i ’el canyís’. Això sí, continuo pensant, ara més que mai, que el cristianisme primitiu és a la base d’aquest topònim; esclar, sense cap relació directa amb la ciutat d’Alcanyís.

 


*Publicat a Temps de Franja n. 140, gener 2019

Vols compartirShare on FacebookTweet about this on TwitterShare on Google+

Tags:

Trackback des del seu lloc.

Deixa un comentari

REVISTA DE LES COMARQUES CATALANOPARLANTS D’ARAGÓ

Edita:

Iniciativa cultural de la Franja

C. Major, 4. 44610 Calaceit.

T. 978 85 15 21.

Enviar correu electrònic

Associacio Cultural del Matarranya (ASCUMA)

Institut d’Estudis del Baix Cinca (IEBC-IEA)

Centre d’Estudis Ribagorçans (CERib)

Amb la col·laboració de: