Poetes del nord extrem de l’orient d’Al-Andalus*

// Esteve Betrià

Ja fa set anys que el meu entranyable amic Berenguer de Mussots —sempre atent al passat islàmic del país— em va fer a mans el compendi antològic de poesia àrab Llibre de La Frontera, de Musa ibn al-Tubbi, en edició a cura del poeta i crític lleidatà Jaume Pont (Edicions Proa, Barcelona, 2000). Un volum —molt probablement d’autoria apòcrifa— que recull mostres de l’obra lírica de 14 poetes andalusins íntimament i directa vinculats a la Marca Oriental d’al-Andalus, més en concret al districte o amal àrab de la Lleida dels segles X, XI i XII.

Jaume Pont descriu detalladament, en el prefaci que encapçala el Llibre de La Frontera, el llarg pelegrinatge que va haver de fer aquesta obra des del Caire fins que arribà a les seues mans, gràcies a l’interès i la generositat de Mohamed Omar Sumi, investigador i bibliotecari a la Universitat d’al-Azhar, el qual l’havia localitzat en un manuscrit de començaments del segle XIII conservat en una polsosa prestatgeria de la biblioteca d’aquesta universitat egípcia. El recull, escrit en bella cal·ligrafia àrab, està datat l’any 615 de l’hègira (1218 de l’era cristiana), porta el títol de Kitab (‘Llibre’) i va seguit de dos epígrafs, un en àrab que fa referència a la marca geogràfica del recull, al-Zugr (‘La Frontera’) i un segon en llatí que diu: Ocassi terrae. Poetae magni ingenii.

De les catorze veus aplegades en aquest Kitab, ara en vull destacar –ja em perdonareu– només tres: la de Hisam ibn Jalid ibn Zabrun (m. c. 1096), primogènit d’un cadí de la ciutat de Fraga i conegut (i molt celebrat com a poeta) en els cenacles de medina Larida amb els sobrenoms d’El Calb de Rufea i El Silent; la de Muhammad al-Amir ibn Saraz (m. 1121), nascut en una almunia (‘hort’, ‘jardí’) que son pare, Ummad, tenia a Saidí; i, sobretot, la de Jalwa al-Abbar ‘al-Miknasiyya’ (m. 1064), filla del hisn (‘fortalesa’) de Miknasa (‘Mequinensa’) i que —ens diu Ibn al-Tubbi— “havia estat educada a Còrdova, on va aprendre música, cant i dansa”. Per tant, no ha d’estranyar que Jalwa formés part del “grup d’esclaves cantores i músiques (qiyan) de Yusuf al-Muzzaffar ibn Hud”, al-billah o senyor de la taifa de Lleida del 1046 al 1079. Al-Muzzaffar preferia, entre totes les seues companyes, la Miknassiyya (‘la de Mequinensa’) perquè segons ell “ningú com Jalwa excel·lia en l’art de la música, a més de ser una artista consumada en el maneig de les armes i els jocs malabars amb les simitarres” (Ibn al-Tubbi). Jalwa al-Abbar va morir, el 1064, al setge i conquesta de Barbitaniya (‘Barbastre’) pels francs.

Vet ací la versió catalana que publica Jaume Pont en el Llibre de La Frontera del poema intitulat Consell de la Miknassiyya: “Sigues humil i temorós: / aquest serà el millor trofeu / i l’ofrena més dolça / que puguis regalar-me. // El cant de la victòria / sols val l’orgull de l’impotent. // Sigues humil i temorós. / I torna demà quan les cendres / del sol estiguin enterrades. / De l’escalfor revifarem / la brasa i de la brasa el foc.”

*Publicat a Temps de Franja n. 141, abril 2019