L’altre dia —sense anar més lluny—, mentre veia la darrera pel·lícula, de colors crus, del director gallec Óliver Laxe Sirât (2025) no vaig saber deixar de pensar en un altre film —de brillant blanc i negre— d’escassa normativitat estrenat just fa setanta anys: Ordet (1955) del director danès Carl Theodor Dreyer.
Així, no només l’estilitzada espiritualitat que impregnen en profunditat tots dos films em va fer relacionar una obra cinematogràfica amb l’altra sinó també la recerca d’un pare per la seua descendència; tot plegat emmarcat sempre per una lluminositat feridora detallada per uns paisatges estridents, aspres i en tots dos casos clarament desoladors. Tanmateix allò que aparentment em va fer relacionar una pel·lícula amb l’altra és el tractament, gairebé oníric i plàstic —molt més en Ordet que no pas en Sirât— que trobem en les imatges dominants de tots dos films.
Però vet ací una important diferència narrativa: si bé en Ordet el patriarca i la família protagonista —Borgen— gairebé no es mouen de l’àmbit de la granja familiar que els acull —Borgensgård—, en Sirât el protagonista destacat és un contemporani pare occidental que es manifesta en un viatge gairebé èpic i dramàtic pel Marroc actual amb la idea fixa de retrobar la filla seduïda per la societat alternativa.
Ara pot semblar difícil saber relacionar dues obres si no fos per la indiferència d’un galifardeu passat d’anys i patiments existencials. En fi, entenc que es tracta de dos films prou enlluernadors i, com ara es diu, de difícil assumpció.
No voldria acabat aquesta breu reflexió sense fer esment a l’espera de les raves que, generalment a la primavera o a l’estiu, impregnen sovint la ruralia d’alguns dels térmens municipals dels nostres pobles i viles.
Aquest maití, del 16 de març dono per enllestit aquest escrit: a Sirât no li han atorgat cap Oscar de l’americana Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques en l’edició 2026.
Publicat a Temps de Franja n.169, abril 2026