Obertures i tancaments vocàlics*
// Esteve Betrià
En el número de TdF de gener de l’any passat, m’esplaiava –a través de diversos comentaris que volien tenir un caràcter ludicolingüístic– a propòsit de les obertures i els tancaments en les vocals tòniques e i o característiques en el lèxic del parlar del Poble i localitats veïnes. Més en concret, centrava els comentaris en el topònim menor ‘Vérp’ i en els antropònims, també locals des del punt de vista fonètic, ‘Manòlo’ i ‘Miguèl’. Tot plegat em semblava indicar que aquestes dues vocals tòniques (e i o) eren presents en el parlar del Poble, i no només en l’onomàstica pròpia de la vila sinó també en el lèxic general i, ocasionalment, en el local en mots com ara l’adjectiu, i de retruc substantiu, ‘pèrro, -èrra’ (= entramaliat, -ada), o en els substantius i adjectius ‘dòs’ (= 2), i ‘vèll, -èlla’, o en els possessius d’un sol posseïdor ‘mèu/tèu/sèu’, ‘mè(gw)a/tè(gw)a/sè(gw)a’…, en lloc dels més freqüents en el català en general -amb e tònica tancada: ‘méu/téu/séu’ o ‘méva-méua/téva-téua/séva-séua’,…
Cal dir que la presència de les vocals tòniques o i e obertes en diferents mots és prou freqüent en els parlars l’àrea ribagorçanopallaresa del domini lingüístic català, en especial quan aquestes dues vocals tòniques entren en contacte amb les consonats laterals alveolars (grafiades l i ll, i r i rr).
A tall d’anècdota, vull assenyalar que en un parell d’ocasions he sentit –més aviat amb un to burleta– en boca d’alumnes del català central fonèticament sensibles “mèu diu el gat!”, quan en el transcurs d’un dictat he hagut de pronunciar el possessiu masculí de primera persona, tant singular com plural. Això sí, quan llegeixo en veu alta o dic el corresponent possessiu femení sempre ho faig, d’acord amb el català estàndard propi de l’ensenyament, amb e tancada: ‘méva’.
Així doncs, sembla que encara mantic prou el sistema vocàlic tònic del parlar del Poble malgrat que faça gairebé vint-i-cinc anys que faig classe de català en centres educatius de Barcelona i localitats veïnes i que faça més de cinquanta anys que visc la major part de l’any en terres del català central, cosa que mai no havia sospitat si no fos per les oïdes fonèticament sensibles d’alguns alumnes.
Potser tot això té relació en el fet que sembla que manifesto certa tendència a fer obertes les o i les e tòniques. Si més no això m’ho fa pensar quan no fa gaire un amic fonèticament sensible del Poble, Paco-Luis Copons Ferragut, em va fer veure que jo pronunciava els substantius ‘solc’ i ‘cadolla’ amb o oberta quan resulta que al Poble s’ha pronunciat sempre amb o tancada. En consultar el DCVB i el DECat m’adono que l’articulació d’aquests dos mots arreu del domini lingüístic és amb o tancada!
I ja que faig una digressió sobre percepcions fonètiques, no puc deixar d’anotar l’estranyesa que em produeix encara ara quan sento en boca de parlants fragatins la paraula ‘roba’ pronunciada amb una clara o tancada, en contrast amb els mots ‘roca’ i ‘roda’, amb una clara o oberta. No cal dir que totes tres paraules s’articulen amb o oberta arreu del domini lingüístic, tret de Fraga en el cas de ‘róba’.
*Publicat a Temps de Franja n. 142, juliol-agost 2019
Tags: U12
Trackback from your site.
