Obertes i tancades*

// Esteve Betrià

Des de 2004 s’atorga anualment el Premi Internacional de Periodisme Esportiu Manuel Vázquez Montalbán. Doncs bé, aquest desembre he escoltat a la ràdio com el periodista esportiu –premi Vázquez Montalbán 2005– Joaquim Maria Puyal es referia al seu amic i col·lega amb l’apel·latiu familiar ’Manólo’, amb o tancada, és a dir amb pronúncia castellana. Aquesta articulació castellana també l’he observada entre els tertulians que compateixen en programes de ràdio temps i espai amb el polític i analista Manuel Milián Mestre –nascut a Forcall– quan l’anomenen amb aquest mateix apel·latiu familiar. I sabeu què, em fa estrany sentir aquesta articulació castellana en boca de catalanoparlants en elocució en català atès que al Poble articulem ’Manòlo’, amb una clara o oberta.
En altres parlars nostres –és a dir, de l’Aragó catalanòfon– també trobem articulacions amb e i o obertes en antropònims castellans com ara ’Pèdro’ o ’Josè’; en concret en els parlars ribagorçans de la Llitera i la Ribagorça, o en parlars amb forta petja ribagorçana, com són els de Saidí i Maella. Ara bé, al Poble se senten les formes catalanes ’Pere/Peret’ i ‘Josep i –com a Massalcoreig–, Jusepet’ per a aquests dos antropònims; tanmateix sí que també s’hi sent l’articulació ’Miguèl’, com a forma local, fins al punt que la sala d’exposicions municipal que dur el nom del pintor nascut al Poble Miquel Ibarz (que sempre signà Miquel) s’ha retolat Miguel (cal llegir-lo amb e oberta) Ibarz atès que aquest és el seu nom, si més no en articulació local. A propòsit de com és un clar tret distintiu l’obertura o el tancament de la e tònica deixeu-me comentar algunes experiències viscudes al Poble. Relacionat amb ’Miguèl’, em vaig trobar, en comunicar la mort sobtada d’un vilatà anomenat Miguel G., que espantava un veí fins que en descriure on vivia el difunt s’adonà que jo, en realitat, estava parlat de Miguél G., no pas de Miguèl G., un altre convilatà: el meu interlocutor em comentà que ’Miguél’ –el conveí difunt– és nom castellà mentre que ‘Miguèl’ –el conveí, encara viu– és nom propi del Poble.
Aquesta anècdota me n’ha fer recordar un parell més. La primera em retorna a la meua infantesa quan un oncle meu de Barcelona digué –amb clara articulació castellana, és a dir amb é– que li feia gràcia que al Poble diguéssem ’perro’ (amb el significat, especialment, d’infant entremaliat, rebel, mogut i impertinent); l’intent de l’oncle d’estrafer el lèxic del Poble em va fer adonar –sorpresa!– que el ’pèrro’ era un castellanisme adaptat al sistema fonètic del Poble, cosa que mai abans havia sospitat. La segona anècdota em remet a les enquestes orals que vaig fer ja fa uns trenta anys amb la finalitat de confeccionar un treball sobre la toponímia rural del Poble. Així, en demanar a un veí sobre la partida ’Verb’ –prou allunyada del nucli vilatà– aquest informant no va saber identificar. Només quan li vaig descriure a prop de quines altres partides del Poble es troba ’Verb’ el meu convilatà exclamà, amb una clara e tancada: “Ah, Verp!”; jo –mea culpa– havia articulat ’verb’ amb e oberta, com si es tractés del nom de la prou coneguda categoria gramatical.

*Columna apareguda a Temps de Franja 136 (gener 2018)