Gran Recapte 2018
Menús temàtics dela Fàbrica de Solfa

La llengua d’anar per casa*

// Esteve Betrià

Fa força temps que vaig llegir El català no morirà, de Lluís-Anton Baulenas. Sempre traus cosa de profit en textos que tracten d’un tema tan estimat pel col·lectiu dels catalans com és reflexió sobre llur llengua. En aquest cas hi vaig trobar un parell d’anotacions dignes de rescatar. La primera, a la pàgina 9, és que els nadons espanyols en nàixer tenen l’obligació de conèixer l’espanyol: “…en el supòsit que el nadó vagi a parar en una família catalanoparlant, es trobarà, des del primer dia, amb una curiosa situació legal. Amb la Constitució a la mà, només néixer, sense sortir de la maternitat, ja tindrà una obligació que el seu company del bressolet del costat, caigut per l’atzar en una llar castellanoparlant, no haurà de patir: La de conèixer una llengua que no és la de casa seva.”

Tanmateix, l’observació que més em va cridat l’atenció és la de la pàgina 47. L’autor no s’està —ni jo de reproduir un fragment d’un escrit de Javier Cercas a El País en què “…explicava el cas de la seva àvia […]. La dona, que no havia sortit mai del seu poble extremeny, ja de gran se’n va anar a viure a Girona, amb la família: ‘Cuando oyó hablar catalán se quedó perpleja, pero después de darle vueltas al asunto llegó a la conclusión genial de que, en realidad, los catalanes solo hablaban catalán en la calle, para hacerse los interesantes o darse pisto, mientras que en casa todos hablaban castellano, que es un idioma facilísimo en el que todo el mundo se entiende… Me pregunto cuántos castellanohablantes siguen pensado exactamente igual que mi abuela.’”

Aquesta anècdota —que no recull res més que per al parlant ‘ingenu’ no hi ha llengua més fàcil que la pròpia— em va fer pensar en la sorpresa que vaig tenir a Barcelona el dia que vaig visitar el domicili d’un company de classe. En aquell temps, amb els meus deu anys justos, intuïa que el castellà era la llengua que servia a l’escola, per parlar amb gent desconeguda o per xarrar amb els companys d’aula; jo tenia clar que tothom a casa, amb els pares i germans, parlava en català. Ho fèiem a casa i tothom al Poble. Així que el primer dia que vaig visitar el domicili del meu amic vaig quedar-me atònit en veure’l enraonar amb pares i germana: vatua l’olla, tothom parlava en castellà! I semblava —vet ací el meu estupor sociolingüístic (o potser és psicolingüístic?)— que no ho feien perquè jo —una persona estranya— hi fos present.

Cal dir, en desgreuge dels meus pocs anys que al contrari de l’àvia d’en Cercas, un servidor es va adonar en un parell de segons (o potser en foren quatre o cinc) que company i família no feien comèdia: el castellà també era una llengua d’anar per casa; si més no en aquella llar.

 


*Publicat a Temps de Franja n. 143, novembre 2019

Vols compartirShare on FacebookTweet about this on TwitterShare on Google+

Tags:

Trackback des del seu lloc.

Deixa un comentari

REVISTA DE LES COMARQUES CATALANOPARLANTS D’ARAGÓ

Edita:

Iniciativa cultural de la Franja

C. Major, 4. 44610 Calaceit.

T. 978 85 15 21.

Enviar correu electrònic

Associacio Cultural del Matarranya (ASCUMA)

Institut d’Estudis del Baix Cinca (IEBC-IEA)

Centre d’Estudis Ribagorçans (CERib)

Amb la col·laboració de: