Gran Recapte 2018
Menús temàtics dela Fàbrica de Solfa

La llengua de casa*

// Esteve Betrià

Aquests dies he llegit el llibre de Lluís-Anton Baulenas El català no morirà. Gairebé sempre traus alguna cosa de profit en llegir un text que tracta d’un tema tan estimat per l’ésser col·lectiu dels catalans com és la vigència, o no, de llur llengua. En aquesta ocasió hi he trobat un parell d’observacions dignes, per un motiu o per un altre, de destacar. La primera, a la pàgina 9, és que els nadons espanyols en nàixer tenen l’obligació —cosa que ja intuïa— de conèixer l’espanyol; però “en el supòsit que el nadó vagi a parar en una família catalanoparlant, es trobarà, des del primer dia, amb una curiosa situació legal. Amb la Constitució a la mà, només néixer, sense sortir de la maternitat, ja tindrà una obligació que el seu company del bressolet del costat, caigut per l’atzar en una llar castellanoparlant, no haurà de patir: La de conèixer una llengua que no és la de casa seva.” Tanmateix l’observació que més m’ha cridat l’atenció és la que trobem a la pàgina 47. En Baulenas no s’està —ni jo ara tampoc— de reproduir un fragment d’un article de Javier Cercas publicat al suplement d’El País (15/VI/2003) en què “explicava el cas de la seva àvia […]. La dona, que no havia sortit mai del seu poble extremeny, ja de gran se’n va anar a viure a Girona, amb la família: «Cuando oyó hablar catalán se quedó perpleja, pero después de darle vueltas al asunto llegó a la conclusión genial de que, en realidad, los catalanes solo hablaban catalán en la calle, para hacerse los interesantes o darse pisto, mientras que en casa todos hablaban castellano, que es un idioma facilísimo en el que todo el mundo se entiende… Me pregunto cuántos castellanohablantes siguen pensado exactamente igual que mi abuela.»” Aquesta anècdota —que no reflecteix res més que per a tot parlant ‘ingenu’ no hi ha llengua més fàcil que la pròpia— m’ha fet pensar en la sorpresa que vaig tenir a Barcelona el dia que vaig visitar el domicili familiar d’un company de classe. En aquell temps, amb els meus deu anys justos, intuïa que el castellà era la llengua que servia per a l’escola, potser per parlar amb la gent desconeguda o per xerrar amb alguns companys d’aula, però tenia clar que tothom a casa, amb els pares i germans, parlava en català. Així ho fèiem a casa, i tothom al Poble. Doncs bé, el primer dia que vaig acompanyar el company de classe a ca seua vaig quedar-me desconcertat i atònit en sentir-lo enraonar amb els pares i sa germana: vatua l’olla, tothom en aquella casa parlaven en castellà! I semblava —vet ací el meu estupor sociolingüístic (o potser és psicolingüístic?)— que no ho feien perquè jo —una persona estranya— hi fos present. Cal dir, en desgreuge dels meus pocs anys que al contrari de l’àvia d’en Cercas, un servidor es va adonar en un parell de segons (o potser en foren quatre o cinc) que el meu company i els seus pares no feien comèdia: el castellà també era una llengua familiar; si més no en aquella casa.

 


*Publicat a Temps de Franja n. 143, novembre 2019

Vols compartirShare on FacebookTweet about this on TwitterShare on Google+

Tags:

Trackback des del seu lloc.

Deixa un comentari

REVISTA DE LES COMARQUES CATALANOPARLANTS D’ARAGÓ

Edita:

Iniciativa cultural de la Franja

C. Major, 4. 44610 Calaceit.

T. 978 85 15 21.

Enviar correu electrònic

Associacio Cultural del Matarranya (ASCUMA)

Institut d’Estudis del Baix Cinca (IEBC-IEA)

Centre d’Estudis Ribagorçans (CERib)

Amb la col·laboració de: