Crist s’ha aturat a Èboli: llops i menairons*
// Esteve Betrià
En el transcurs d’una atenta i detallada lectura de la versió catalana de l’excel·lent peça de literatura memorialística Crist s’ha aturat a Èboli (1945) —obra del pintor i escriptor italià Carlo Levi— que publicà el 1964 l’historiador i periodista mequinensà Edmon Vallès, amb la pretesa intenció de detectar l’ús de mots i expressions del català nord-occidental —en concret, del de Mequinensa— que hi fa aquest traductor mequinensà, em vaig trobar amb dos breus textos narratius que recullen, d’una manera o d’una altra, llegendes o tradicions pròpies de la cultura oral i popular. La primera té a veure amb les relacions que en temps ancestrals mantenien l’home i el llop. Es tracta d’una narració llegendària que, d’alguna manera, em va fer pensar en tradicions matarranyenques i, en certa forma, en la novel·la Licantropia de Carles Terès, obra ambientada a l’extrem meridional de l’Aragó catalanòfon, i comarques veïnes; i en la segona narració recollida per Carlo Levi és fàcil veure com hi ressonen les veus dels menairons/minairons/diapllorins, els menuts i populars personatges fantàstics —o no— vinculats al llegendari més bàsic del Pirineu en general.
Així, en primer lloc podem llegir a la pàgina 69 de la tercera edició de 1998 de la traducció d’en Vallès a propòsit dels poders d’un peculiar enterramorts i nunci del poble d’Aliano (que al llibre és anomenat Gagliano, tot imitant la pronúncia local) amb qui l’antifeixista torinès va establir relació durant el seu confinament a la regió de la Lucània (actualment anomenada regió de la Basilicata, a l’extrem sud de la Itàlia meridional) en els anys 1935 i 1936. Es tracta d’un vell fetiller del qual Carlo Levi narra —segons amb allò que li havien contar els veïns— que: «…gaudia d’un poder arcà, estava en relació amb les forces subterrànies, coneixia els esperits, dominava els animals. El seu antic ofici, abans que els anys i les vicissituds l’haguessin portat a Gagliano, havia estat el d’encantador de llops. A voluntat, podia fer baixar els llops fins als pobles o allunyar-los; aquestes feres no se li resistien, i havien de fer allò que ell volia. Es deia que, en la seva joventut, anava pels llogarrets d’aquestes muntanyes seguit de llopades ferotges. Per això era temut i honorat, i durant els hiverns nevosos el sol·licitaven dels llogarrets perquè mantingués allunyats els habitants dels boscos, que el glaç i la fam empenyien cap als indrets poblats.»
Pel que fa als menuts menairons trobem, una mica més endavant de la pàgina 69, que el fetiller: «Se sabia que, en la seva joventut, quan segava un camp de blat, feia en un dia el treball de cinquanta homes: hi havia algun ésser invisible que treballava per ell. En acabar la jornada, quan tots els altres segadors anaven bruts de suor i de pols, i tenien els lloms romputs per la fatiga, i estaven atordits per tant de sol, l’encantador de llops semblava estar més fresc i més descansat que al matí.»
Ja em direu si no es tracta de dues descripcions, de dues llegendes ancestrals del sud de la península Itàlica que retrobem en contrades de la península Ibèrica, i encara més enllà; esclar, que en aquest ens movem per terres de la conca de la Mediterrània. En fi, Crist s’ha aturat a Èboli és una gran obra farcida d’etnografia aproximativa —si se’m permet dir-ho així— que en molts aspectes enllaça amb les tradicions de les nostres viles i comarques; una lectura que, de totes totes, recomano calorosament.
*Publicat a Temps de Franja n.148, gener 2021
Tags: U12
