Barcelona 92?: Passem olímpicament!

// Esteve Betrià

De la patuleia de col·legues i assimilats amb què vaig compartir aules, bars i altres antres de reflexió i d’esbargiment jovenívol durant els meus inquietants anys d’estudiant a la facultat de filologia de la Universitat de Barcelona van sorgir de manera col·lectiva i espontània diversos vocables marcats per un evident to festiu i burleta. Parlo, per exemple, de la denominació “mascletada” –de clara inspiració valenciana– que ens vam empescar per designar les esporàdiques i informals trobades en què assistíem només (ai, llas!) els estudiants masculins –diürns i nocturns– de la nostra facultat.
Una nota al marge: ¿sabríem habilitar el vocable ‘mascletada’ per a referir-nos, en els cas dels hòmens, als coneguts comiats de solter; i de retruc, el vocable ‘femellada’ per designar els comiats de soltera? Ací ho deixo.
I una altra nota: en ocasions, jo mateix he emprat, amb prou fortuna (tot s’ha de dir), el terme ‘mascletada’ per nominar les alifares, amb hòmens de totes les edats, celebrades en diferents masos escampats pel terme del Poble, unes trobades que, en boca d’algunes de les mullers dels assistents, són descrites amb la frase burleta i condescendent de “ja tornes a anar de festa amb els teus amigotes?”.
En d’altres reunions estudiantils –autèntics aquelarres/akelarres urbans– comptàvem, per fortuna, amb la presència fraternal i festiva de nombroses companyes, com ara les congregacions celebrades al voltant de cremats en cassola (= rom, cafè en gra, sucre, pell de llimona i canella en rama) als replans més amagats del Mirador de l’Alcalde del Montjuïc de la Barcelona preolímpica; o a les alifares –nocturnes i urbanes, això sí– que des dels inicis de la nostra vinculació col·lectiva a la facultat de filologia celebràvem en temps hivernals –un any sí i l’altre també– a la plaça del Rei, al bell mig de l’actual parc temàtic del Barri Gòtic, justament al capdamunt de les escales que menen, encara ara, a l’entrada porticada del saló del Tinell de l’Ajuntament de la capital de Catalunya, a escassos metres de la cantonada que dona accés al Museu de la Ciutat.
L’alifara nocturna i ‘reial’ que més present tinc ara mateix fou la que vam fer, pocs dies després que de la ciutat de Barcelona fos proclamada ciutat organitzadora dels jocs de la XXV Olimpíada de l’època moderna. Esclar que de dins del col·lectiu d’estudiants de la facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona a cavall dels darrers anys de la dècada de 1980 i els inicials de la de 1990, ràpidament va sorgir el lema que millor ens definia i identificava en aquells anys: “Barcelona 92? Passem olímpicament!”.
Potser no cal explicitar l’evidentment ironia que es desprèn del lema que encapçala aquest text. Ara només em cal afegir que l’estiu de 1992 el vaig passar ben lluny de Barcelona 1992, en concret al Poble –si més no de nit– i encara més en concret al número 12 de la plaça U, altrament dita plaça del Cine. Encara ara veig ma mare prenent la fresca al balcó de ca nostra o asseguda al banc de davant de la nostra escala envoltada d’algunes veïnes i conegudes que, en conjunt, sumaven uns quants centenars d’anys. No cal dir que totes ignoraven que a Barcelona s’estava celebrant un esdeveniment que, pel que deien, marcaria els pròxims vint-i-cinc anys de la ciutat comtal.