Posada Guadalupe

Any Manuel de Pedrolo

// Esteve Betrià

El primer d’abril de 1918 naixia a l’Aranyó l’escriptor Manuel de Pedrolo i Molina, és a dir que molt aviat en farà un segle. Amb motiu d’aquesta efemèride, el 2018 serà declarat l’Any Pedrolo amb la voluntat d’actualitzar i difondre la seua extensa obra literària i el seu compromís cívic i patriòtic.

Jo confessava el setembre de 2004 –en un altra publicació periòdica semblant a Temps de Franja– que havia estat, en els anys setanta del segle passat, un lector empedreït d’aquest escriptor segarrenc traspassat a Barcelona. Així ho confessava, perquè en les dues darreres dècades del segle XX gairebé ningú recordava el gran predicament que havia tingut en aquells anys en els lectors catalans l’obra narrativa de Manuel de Pedrolo.

Per circumstàncies, llargues d’explicar, l’obra de ciència-ficció més coneguda de Pedrolo, Mecanoscrit del segon origen, fou la primera novel·la en català que, com centenars de milers d’adolescents catalans, vaig llegir amb 16 anys. Només que jo la vaig llegir en primera edició a la col·lecció El Trapezi d’Edicions 62, l’any 1974 quan encara quedava molt lluny el moment en què aquesta novel·la es convertís, ja en els anys vuitanta i bona part dels noranta, en l’obra de lectura gairebé obligada en l’ensenyament secundari català. En aquell moment em va entusiasmar tant la lectura del Mecanoscrit que en vaig regalar exemplars a parents, amics i coneguts. I també va fer que emprengués la lectura sistemàtica del cicle de novel·les pedrolianes Temps obert, publicades al llarg dels anys seixanta i setanta per Edicions 62.

L’estiu de 2004 vaig fer una nova lectura de la cinquantena llarga d’obres de Manuel de Pedrolo que encara conservava a casa. Feia més de vint anys que no llegia, ni rellegia, Pedrolo. Senzillament, unes altres obres literàries m’havien cridat més l’atenció els últims vint anys. Evidentment, les lectures i relectures estiuenques van ser sovint en diagonal. L’extensió de l’obra de Manuel de Pedrolo, sens dubte un dels escriptors més prolífics de la literatura catalana, gairebé exigeix una lectura saltejada, discontínua, en especial dels volums que constitueixen les sèries d’Anònims i d’Apòcrifs. Però, a més, trobava, a mesura que m’endinsava en l’obra pedroliana, que els anys transcorreguts des del meu “decobriment” adolescent no només havien deixat una petjada massa cruel en l’obra de Manuel de Pedrolo, sinó també en el meu temperament lector.

D’aquestes lectures i relectures estiuenques ara només vull destacar una nota personal –potser pueril, però per a mi sorprenent– relativa a un personatge –un pintor català que confonen amb el pintor impressionista francès Claude Monet– de la novel·la Des d’uns ulls de dona (1971) anomenat Marià Moret, un nom i un cognom no gaire freqüents –si més no la combinació d’ambdós denominadors– que coincideixen del tot amb els d’umpare. Una circumstància que queda, per dir-ho així, reflectida fins i tot en la novel·la quan s’apunta: “–I tu, com et dius? –Marià. És molt empipador, perquè gairebé tothom em diu Mariano” (pàg. 57). A umpare tothom, tret dels seus fills, li va dir sempre Mariano/oncle Mariano; mon germà i jo li vam dir sempre ‘papa’, si parlaven amb ell o ma mare, o entre nantres dos.

 


Imatge del projecte "Manuel de Pedrolo, trencant l’oblit"
Vols compartirShare on FacebookTweet about this on TwitterShare on Google+

Tags:

Trackback des del seu lloc.

Deixa un comentari

REVISTA DE LES COMARQUES CATALANOPARLANTS D’ARAGÓ

Edita:

Iniciativa cultural de la Franja

C. Major, 4. 44610 Calaceit.

T. 978 85 15 21.

Enviar correu electrònic

Associacio Cultural del Matarranya (ASCUMA)

Institut d’Estudis del Baix Cinca (IEBC-IEA)

Centre d’Estudis Ribagorçans (CERib)