Fa més de mig segle —l’any 1972— s’edità el disc 1ª Ronda de Cançons de Jaume Arnella que entre un seguit de cançons, en la majoria dels casos tradicionals originàries de diferents països, entre les quals trobàvem una de catalana, contemporània i irònica —‘Ai, no em diguis!’—, amb lletra del pedagog i escriptor badaloní Joan Soler i Amigó, interessat en la recerca al voltant de la cultura popular.
Aquesta cançó —junt amb ‘El ball de Sant Ferriol’ també enregistrada en aquest LP— es conserva entre els meus records d’aquells anys d’adolescència, amb especial intensitat aquestes dues estrofes: «Les beates van a missa, / diu que els tranquil·litza molt, / les nenes de Via Augusta / van als festivals de Folk. / Ai, ai, ai no em diguis, / van als festivals de Folk. […] Les velletes amb rosaris, / ai com suspiren pel cel, / la joventut catalana / s’han tornat fans d’Israel. / Ai, ai, ai no em diguis, / s’han tornat fans d’Israel.» La darrera estrofa em ve al cap quan aquests dies sento com un parell, si més no, de polítiques catalanes es mostren com a fans de la brutal repressió que l’actual govern de l’estat d’Israel exerceix sobre els habitants de la Franja de Gaza i del sud del Líban.
Per completar, parcialment, aquesta nostàlgica nota adolescent em cal consignar un reguitzell de cançons, o estrofes més representatives, que avui només es recorden en comptades ocasions com les cançons de tradició anglosaxona popularitzades per Xesco Boix: ‘La Vall de riu Vermell’ (també adaptada per Joan Soler) —que avui en dia és recordada en ocasions en cerimònies fúnebres— o ‘És l’hora dels adéus’ —també cantada en cerimònies fúnebres o, amb més freqüència, en actes d’acomiadament entre amics—, ‘Puff, el drac màgic’ i ‘Ai adéu cara bonica’ interpretada pel grup Falsterbo 3.
Res, que de tant en tant em deixo vèncer per la nostàlgia, i la ràbia.
Publicat a Temps de Franja n.170, juliol-agost 2026