‘Unfollow the leader’
// Patrici Barquín
Expliquen que, durant los dies previs a la Revolució Francesa, estava Robespierre fent un beure a una cantina, bar o fonda, quan va veure una cridadissa de gent que passava pel davant del finestró del local. Sense pensar-s’ho ni un instant va arrencar a córrer com un esperitat cap al carrer. Los acompanyants, sorpresos per la reacció, lo van increpar:
—Agon vas?— van espetegar com un cor de tragèdia clàssica.
—A liderar-los— va respondre com si estès deixant anar una obvietat.
No sé jo fins a quin punt eixa anècdota és veritat o pura falòria, però “si non è vero è ben trovato”
Vull dir en tot això, que quan mos trobem en plena efervescència, sigue per una activitat frenètica o un procés de lluita en qualsevol àrea social, convé ficar sota sospita a qualsevol que vullgue erigir-se en líder de la nostra lluita o feina. Si bé é cert que hi ha persones en més capacitat de lideratge, precisament, per eixa capacitat innata, han d’estar sempre sota sospita i qüestionats, ja que, només l’esperit crític mos farà poder evolucionar, tant en lo pensament, com en les nostres accions.
D’altra banda, lo recent premi Nadal 2018, Alejandro Palomas, pel seu llibre Un amor, explica precisament, al llibre premiat, com la jaia del protagonista sempre deia que davant una situació de col·lapse mental o quan estem capficats en alguna qüestió que ens pot allunyar de la realitat, convé parar i preguntar-se:
—Com va començar tot?
I això val tant per les discussions i rancúnies, com per a les lluites socials. Ve molt bé ficar-se en lo paper de la canalla per a resoldre los problemes complexos de l’edat adulta. M’explico:
Imaginem un grup de persones menudes que estan jugant a un quarto i, de sobte, comencem a sentir com criden i ploren alguns d’ells. En lo nostre paper d’adults acudim a l’escena i preguntem que què ha passat. La canalla començarà a explicar allò que els passa i lo normal é que, explicant explicant, s’adonen de la poca consistència del conflicte, així que, de mica en mica, tornen a jugar com si no hagués passat res.
Dit això, lo millor quan mos trobem en situació de col·lapse, discussió, lluita social o emboirats de tantes cabòries, lo millor é actuar com si fóssim aquells menudets que davant un adult expliquen que é lo que està passant per a que haguem arribat a eixa situació i potser tornarem a jugar o, no sé, continuarem en la lluita a cara de gos, però en la reflexió necessària feta. Clar que, tot això, ho hem d’anar solsint.
Retrat de Maximilien Robespierre. / Musée Carnavalet
Tags: Columnes, Se va solsint
Trackback des del seu lloc.
