Returns

// Patrici Barquín

Ràpid m’ha passat lo mes de vacances pagades pel consell d’inversors i accionistes del Temps de Franja. Això sí, m’ha permès descansar de la dura feina de fer una columna mensual. Tant he descansat que m’havia oblidat completament que tenia un compromís que complir i, a fe de Déu, que gairebé me passo de la data límit. Sort que lo redactor en cap m’ha trucat i m’ha tret del somni; a crits, però m’ha tret.

És de justícia dir que les vacances eixes, no estan molt ben pagades. Tot i que jo pensava poder marxar a la Monarquia Dominicana lo mes sencer, amb la polsereta i tot pagat, al final m’he hagut d’acontentar quedant-me a casa i sense polsera (renec), cosa que no m’ha impedit pegar-me un mes vivint com un paixà.

Tot va començar en una declaració d’intencions: “com que no he de pensar en la columna me dedicaré a llegir, a escriure les collonades que me vinguen de gust i a fer quatre nyapes per casa”. Però, ja sabeu com va això: “Avui aprofitaré pa fer una migdiada de general d’infanteria. Demà començaré aquella sèrie que tinc pendent des de no se quan (una setmana veient sèrie)”. Un altre dia vaig voler no fer res de res, que é una activitat força creativa. I així s’han anat passant los dies i jo més bé que mai. Fins que un maití, quan encara lo dia no marcava una hora de dues xifres, me va despertar la música d’un grup que és diuen l’Orella d’un Pintor, o alguna cosa així, i me van vindre suors fredes, perquè era la musiqueta en la que a les vuit de la tarda anunciaven lo toc de queda durant lo confinament i los aplaudiments i la policia amb les sirenes a volum brutal i jo a punt de plorar…

Qui ficava la música era alguna persona sense esme, veí o veïna sord o sorda. A qui se li pot acudir evocar aquella època de confinament a unes hores en que encara lo meu cervell està intentant despertar-se i acomodar-se a la vida real? I ja com a súmmum de tots los mals, quan encara estava prenent consciència del món real he rebut la trucada reclamant-me la columna, que he hagut d’escriure a correcuita tal i com fes El Lute en les seues memòries, que no és que el pobre Eleuterio escrigués a correcuita, és que estava a la presó i se va veure obligat a escriure sobre paper higiènic que és lo que més abunda a casa des de l’inici del confinament, perquè l’ordinador va fer figa en tant teletreball i tanta gandalla.

Bé, que tornem a encetar nova temporada de columnes i poca latxades que anirem solsint.