Pokemon Go

// Patrici Barquin

Ja sé que fa dies que ha passat de moda lo joc “Pokemon Go” i que ja no jugue ni Ash, l’entrenador més famós de l’univers “pokemon”, però es que heu de tenir en compte que ja sóc una persona madura (per edat física, que lo del cap encara no ho tenim apamat) i que los meus bioritmes funcionen més lents que quan era jove, o sigue, que me costa més processar la informació, especialment la referida a les novetats sobre jocs i sèries d’animació japoneses. Això, que s’hauria de traduir en la capacitat d’anàlisi pausat i profund é, en realitat, una incapacitat pa assimilar allò que no m’interessa i acaba, més aviat, convertint-me en una mena de senyor madur al que, molts camins, quan me parlen de segons quines coses, me quedo en silenci i en la mirada perduda a l’infinit. No, no é que estigue reflexionant, sinó més aviat estic caçant mosques, que vol dir que no entenc ni olbes.

A que venia tot això? Ja no m’enrecordo. Bé, continuo i ja me vindrà.

No voldria anar massa alluny pa intentar estirar d’un fil que me porte a explicar la situació que vivim al mon rural, però lo malament que se va desenvolupar La Revolució Industrial, en totes les desinjustícies que se van cometre cap als treballadors i cap al territori, podria tenir a veure en una de les arrels del problema, al igual que l’anomenat “desarrollisme”. Tota eixa macedònia social i econòmica va comportar que se tingués interioritzada una estranya percepció de lo que havia de ser la modernitat i l’avanç de la humanitat.

Pareix que la vida al camp, los ritmes de les feines, de les persones i dels animals en consonància en la natura, no tenen cabuda al món modern. L’únic que pot tindre cabuda a eix món é la capacitat d’acollir grans empreses, que donen molts puestos de treball, o grans polígons industrials, en la corresponent foto del polític de torn felicitant-se per l’avanç que suposa, mentre engolisen grans quantitats de terra fèrtil pa convertir-la en una gran plana de formigó.

Així tenim que, cada camí més, los pobles acaben convertits en polígons industrials agon les grans empreses poden fer los seus negocis i los puestos de treball promesos acabaran no sent tants i a més a més mal pagats i en uns drets laborals reduïts a la mínima expressió.

Això sí, si pel que sigue tens la sort de viure a un entorn natural no massa humanitzat i mínimament bonic, preparat pa que acabe convertit en un parc temàtic, que no natural, a major glòria de la cohesió europea, és a dir; que la idea é que lo nostre territori sigue un destí turístic agon treballar al sector serveis, lo que demostra que som una societat molt avançada, segon ens expliquen los economistes, ja que mos dediquem al sector terciari, és a dir, acabem fent de cambreres, de venedores de suvenirs o de “kellys”.

I així, de mica en mica, anem perdent l’afecció cap lo nostre entorn natural i passem de ser indígenes a ser una mena d’alienígenes que troben la natura i la ruralitat com un entorn hostil, i així hem acabat fent com los “Pokemon” del “Pokemon go”, hem evolucionat, però, al contrari del que lis passa als “Pokemon”, nosaltres, hem perdut una quantitat enorme d’habilitats.

Veus, al final he aconseguit recordar a què venia tot això dels “Pokemon” però, encara ho he d’anar solsint.