Gran Recapte 2018
Tel·lúric, oli & vi & ametlles ecològics

My generation

// Patrici Barquín

Darrerament tinc una quimera que no em deixa viure, i és que anar sentint parlar a mon jaio està fent que no sosegue. Això podria deure’s a que mon jaio ja fa uns quants anys que no està entre nosaltres i qualsevol podria pensar que, si realment fos ell qui me parla, hauria d’elevar eixa modesta columna a un episodi més propi de l’Iker Jiménez que no d’una reputada publicació com Temps de Franja. També podria donar-se lo cas de que eixa veu només estès dintre lo meu cap i allavonces caldria enquadrar eixa columna a una publicació de caire psiquiàtric, que no ho descartem, i podria acabar a algun congrés sobre neurastènia i integració dels malalts mentals mitjançant l’escriptura.

La qüestió és que mon jaio, quan estava una mica travesser, no parava de dir allò de: “és que la joventut d’avui en dia no valeu pa res”. “Si haguéssiu viscut lo que jo he viscut…” “Un any de gana hauria de vindre”. I coses així.

Eix discurs, que més que discurs, en lo cas de mon jaio, era un cúmul de exabruptes, lo sinto en variants actualitzades. Lo que vendria a ser lo jaio 2.0, versió estesa. Com se desenvolupa ara? Pos en forma de mems que expliquen com se vivia ara fa trenta o quaranta anys o, mes aviat, explicant com mos xoque recordar que se vivia, amb tota la càrrega de nostàlgia que això suposa.

Així trobem allò de: “nosaltres jugàvem al carrer”. “Nosaltres sí que ens sabíem divertir”, i altres coses similars que me fan una mandra infinita, sisquera relatar, que venen a dir que los joves d’ara viuen alienats perquè no ixen de casa i només estan davant de la pantalla de l’ordinador. No com nosaltres que som incapaços de mantenir una conversa de més de mig hora sense mirar uns quants camins lo mòbil, o caminar més de dos-cents metres sense haver fet lo propi.

Cal recordar que eixa fantàstica generació, a la que pertany, que va jugar al carrer i se va formar a cop de genolls encetats i caps oberts, va caure a les urpes de les drogues patint una sangria generacional de la que dingú no vol saber res. També que ha esdevingut en una generació d’adults que ha inventat lo “Sálvame”, “Gran Hermano”, los tertulians i altres detrits televisius. També som la generació que ha oblidat la història i ha fet reviure ideologies que pareixien esmorteïdes, quan no desaparegudes. Som la generació que hem deixat que mos trinxessin los drets laborals i ens despatxessin de casa nostra en favor del lliure mercat i lo benefici bancari. I som la generació que va donar la benvinguda a la falsa comoditat de l’usar i llençar, lo plàstic i la destrucció sistemàtica del medi ambient.

Evidentment hi ha moltes més coses que hem fet malament i alguna que hem fet bé, però ja me fa perea continuar enumerant. També és cert que eixa columna és una trampa lògica i que la redacció no manté cap coherència argumental mínimament sòlida, però volia ficar una mica de humilitat a tota esta gent que va tan bufada per la vida. Convidar-la a obrir les finestres de la ment i deixar que l’aire fresc s’emporti la pudor de romatigós que se’ls hi ha ficat. I que deixen de creure que poden donar lliçons als joves que venen que, dit sigui de pas, a mi me pareixen una generació encantadora. Conscienciats, lluitadors i humils. Però, ja sabeu, això encara ho hem d’anar solsint.



Foto de Gian Cescon a Unsplash

 

Vols compartirShare on FacebookTweet about this on TwitterShare on Google+

Tags: ,

Trackback des del seu lloc.

Deixa un comentari

REVISTA DE LES COMARQUES CATALANOPARLANTS D’ARAGÓ

Edita:

Iniciativa cultural de la Franja

C. Major, 4. 44610 Calaceit.

T. 978 85 15 21.

Enviar correu electrònic

Associacio Cultural del Matarranya (ASCUMA)

Institut d’Estudis del Baix Cinca (IEBC-IEA)

Centre d’Estudis Ribagorçans (CERib)

Amb la col·laboració de: