Qualsevol podria pensar que és paradoxal (ja estem, ja m’ha pegat lo sol al cap i no faig més que escriure paraules rares com si fos espavilat) que a un mitjà escriga una crítica als mitjans, però, en realitat, no es tracta tant de fer una crítica a tots los mitjans, sinó, i per puntualitzar, una crítica als mitjans de comunicació de masses. Que no soc tan estúpid com per a criticar a la revista que me proporciona el Ferrari retolat: «llegiu el Temps de Franja» en lo que me passejo per Fraga els dies de fira.
I és que eixos mitjans de masses, i no tracto de revelar res que no sapiguem, són los que, vulguem o no, acaben construint lo pensament comunitari o col·lectiu i ho fan situant lo focus d’atenció en allò que interessa a una minoria per sobre d’allò que afecta a una majoria.
És per això, que de forma recurrent, trobem notícies que ens parlen de robatoris de poca xolla, que a més a més són excepcionals; com el robatori de carteres, mòbils, bosses…, presentats com si eixir al carrer fos com caminar per un camp de mines. De la mateixa forma, ens presentaran l’ocupació o l’okupació, com els hi agradar escriure, com una lacra social que passa de forma recorrent al nostre voltant i generant unes autèntiques paranoies socials.
També ens parlaran, sense cap mena d’escrúpol, de nens i nenes a qui anomenaran «menas», en un intent deshumanitzador, al nivell dels nazis quan es referien als jueus com rates, gossos, polls… Ara bé, com que estem al segle XXI i vivim temps de neollengua i d’eufemismes, per comptes de dir-lis rates transformen un acrònim en una eina deshumanitzadora, no fos que al parlar de xiquets i xiquetes ens vingués, al comú de les persones amb cor, la imatge d’allò que pressuposem són los infants. Dic que parlaran de «menas» per a relatar les més salvatges accions d’unes bèsties destinades a expandir lo mal pel mal en forma de pallisses, robatoris i una magnificació de la «petita delinqüència» com si fos inherent (crec que m’he de ficar la gorra adés de que agafi una insolació irreversible) a la condició d’eixes xiquetes i xiquets.
Imagino que hi haurà unes quantes persones que arribades a eix punt d’est escrit (sempre penso que em llegirà més d’una, sóc així d’optimista) estiguen força enfadades en tot lo que estic dient, però no tinc la més mínima intenció de provocar ni picar a ningú, al cap i la fi no som gallines per a estar-mos picant entre nosaltres.
Pensem ara en uns mitjans de comunicació de masses que centressin la seua atenció en un altra mena de delictes. Uns mitjans que ens parlessin de la usura que practiquen los bancs, en comptes de parlar de crèdits, «euribor» i valor dels diners. Imaginem que ens presentessin les juntes directives del bancs com reunions de delinqüents que volen apropiar-se dels nostres diners robant-los directament dels nostres comptes, dient que no és un robatori, que són comissions com per exemple: el manteniment de compte; com si el compte fos un hort que al que s’hagués de treballar durament per a mantenir-lo productiu.
Considerem què passaria si les notícies fossin una descripció detallada dels 26.659 desnonaments que va haver-hi al llarg de l’any 2023. Què passaria si s’hagués fet un relat detallat del procés patit per cadascuna de les famílies que es van trobar al carrer per culpa de la misèria?
Quina visió de la nostra societat tindríem si s’hagués ficat l’atenció de les notícies als incompliments sistemàtics dels convenis col·lectius per part d’una majoria d’empreses? Com seria un món agon es presentés eixa situació com un veritable delicte i no com una cosa tan normalitzada que ja no interessa a ningú més que a les persones treballadores que ho pateixen? Amb quins ulls veuríem les reunions de la CEOE si aquestes qüestions fossin la centralitat dels mitjans de comunicació? I si ens parlessin de l’evasió fiscal d’empreses, banca i poder en general?
Vull dir amb tot això que algú que ha patit un robatori o una agressió no mereix atenció? En absolut. Evidentment, qualsevol persona que ha patit una violència té dret a la reparació i el suport i comprensió social. Agon vull arribar é a quina construcció mental fem de la societat a la que vivim i agon hi ha un risc més real i probable. És mes fàcil que patim explotació laboral, usura, usurpació de serveis públics, desnonament i misèria que un robatori, una agressió o una ocupació, malgrat que el mitjans estiguen capficats en convence’ns del contrari.
Si arribem a assolir la capacitat d’entendre això podem arribar a tenir més aprensió a entrar al banc, a la feina o a passejar per un barri ric que a caminar per una barriada pobra o anar a comprar el pa o de vacances deixant la casa sense vigilància. Podria passar que arribats a eix punt, ens posés més alerta una junta d’accionistes de banca o una sessió del parlament de torn que una festa d’adolescents al carrer. Podria passar que els esquemes ens caiguessin com figues madures a finals de setembre i allavonces, potser, no quedaria altra que tornar-ho a solsir.