Los quartos van i venen
// Patrici Barquín
Hi ha una dita que diu que los diners van i venen. Jo, com que soc molt mal pensat, sospito que eixa dita la van escampar aquells que realment compten los diners a cabassos amb la clara intenció de que la repetissin aquelles persones donades a repetir allò que han sentit i, pel que sigui, els hi ha paregut enginyós.
No negaré que la maleïda dita té una bona part de veritat, és a dir, los diners marxen i tenen per costum canviar de butxaca, majoritàriament de la més esquifida cap a la més llustrosa i arrebotida, però clar, no ho expliquen així, perquè això ho entén qualsevol i allavonces lo negociet se’n va a enganyadeu. En realitat del que ens tracten de convèncer é de que “los diners no poden estar parats” o bé de “si tens diners al compte corrent o a la llibreta estàs perdent quartos” i coses així, de tal manera que se les empesquen pa desfrassar lo discurs de modernitat i fer-te creure que estàs invertint diners en comptes d’acceptar que t’estan convertint en una mena de ludòpata, lo que comporta que treguis pit parlant de les teues fabuloses inversions, fruit del consells, de ves a saber quina persona desconeguda que te vol eixecar la camisa.
Així tenim llicenciats en caramboles de billar i canyes ben tirades explicant les seues inversions tan fabuloses, parlant com si acabessin d’eixir de la Facultat d’Economia Especulativa de Wisconsin o d’Ohio i mirant-te amb la superioritat que només saben desenvolupar les persones sàvies, quan, en realitat, són los cap de suro los que ho fan, això de mirar amb superioritat. Però lo veritablement culpable de tot això és qui ho fomenta, no qui s’ho creu que, al cap i a la fi, no deixa de ser una víctima.
Tot això ho explico perquè estic convençut que vivim a una societat completament malalta. Si fem cas de les darreres ocurrències inversores, com són: la d’algun crani privilegiat a qui se li ha acudit que és una bona idea que l’aigua cotitzi a borsa, o la de que un grup d’inversors haigue decidit adquirir lo cinquanta per cent dels drets d’autor de Neil Young, per a oferir-lo com a valor segur d’inversió a caps de suro incauts, que cauran embadalits a les urpes del grup inversor, podem fer-nos un retrat més que evident que socialment i mentalment estem a la unitat de cures intensives. I ho explico ara, perquè les coses quan acaben de passar semblen autèntiques bestieses, però en lo temps ens hi acostumem de tal manera, que ja ens passa desapercebuda tal i com ha succeït amb l’especulació sobre béns essencials com l’electricitat, lo menjar, l’habitatge i un llarg etcètera, que ja tenim tant interioritzat que ha de ser així, que ja ni ens n’adonem de la bèstia a la que estem alimentant. Això sí, potser que en comptes de continuar donant-li menjar ens fiquem d’acord i anem solsint un altra manera de veure el món.
Tags: Columnes, Se va solsint
Trackback from your site.