L’Orzowei 2

// Patrici Barquín

Ja està, ja està lo típic espavilat que estarà dient que soc una víctima de la modernitat. Que ja no sé escriure més que en forma de sèrie d’eixes plataformes tant modernes que hi ha ara. Que si les “Històries Desllavassades”, que si “l’Orzowei”. Què passa?, que ara tot sirà per capítols. Pos una mica de raó si que tindrà lo típic espavilat, però diré que això no é una sèrie, que astí lo que escriu no é tant modern, que això é una nova entrega a l’estil fulletó. Sí, sí, lo fulletó; aquelles novel·les de poca xolla que publicaven per entregues setmanals als diaris. Què? Què això no é un diari, ni eix escrit literari? Va, que només aneu a fer mal.

Havíem dixat l’Orzowei plenament convençut d’iniciar un camí sense retorn cap a la parla que li havia estat negada, de tal manera que havia anunciat a casa, concretament li havia anunciat jo a la meua mare, la intenció inequívoca de parlar, a partir d’aquell mateix instant, la meua llengua materna, i no només això, sinó que a partir d’ara tothom a casa parlaria en jo en català de Fraga.

A casa no vaig tenir cap problema, més enllà de que algú penses que estava davant d’una altra grilladura meua, i al carrer la cosa tampoc no va presentar més dificultats. Què, quin avorriment, no? Pos ara ve lo bo.

Resulta que sí, que entenia perfectament lo que parlaven les persones al meu voltant, però fer lo pas a parlar-ho, així, d’un dia per l’altre no era tan senzill. Les construccions simples no presentaven massa dificultat, però quan lo discurs era una mica més elaborat, o quan me trobava en mig d’una discussió, agon les paraules s’acceleren, era molt complicat mantenir la llengua i no passar-me al castellà. No sabia que fer.

Finalment, fruit de l’activisme que començava a desenvolupar a aquells anys d’adolescència, vaig conèixer a un exiliat de Fraga que vivia a França i parlant de lluites i polítiques li vaig contar lo que me passava i li vaig demanar que m’expliqués com s’ho havia fet pa parlar perfectament lo francès. Va somriure i me va preguntar en quina llengua pensava. Si estava pensant en castellà i parlant en fragatí, mai no aconseguiria la fluïdesa necessària. I així ho vaig fer. A partir d’aquell moment vaig començar a construir lo meu pensament en la llengua que parlava. A mirar-me lo paisatge, en la llengua que parlava. I així, com qui o vol la cosa, ho vaig acabar de solsir.

Celebrem lo dia de la llengua materna!