Llengua o barbàrie

// Patrici Barquín

Previ al temps de confinament i la saturació de notícies sanitàries, he viscut dies de visites hospitalàries per diversos motius. Est embolcall mèdic ha fet que gran part de les converses que encetava tinguessen a veure en qüestions mèdiques, sempre, això sí, des de la perspectiva del pacient. Que de medecina no en tinc ni idea i la barra del bar me queda una mica lluny com pa anar demanant cubates.

Bé, una d’eixes converses la vaig tindre en un familiar “in law”, que diuen per terres angleses. Resulta que parlàvem de la seua operació d’apendicitis i m’explicava lo mal que li havien fet desprès les gafes. Jo me vaig quedar molt estranyat pensant en quin moment d’una operació d’apendicitis, poden acabar modificant-te lo rostre, així, a lo Sarita Montiel, pa acabar no podent encaixar les ulleres, sense rebre una descarregar de dolor digna de ser relatada. Així que li vaig demanar:

—Les gafes?

—Sí, les gafes! —ja podeu comptar que l’home s’estava ficant nerviós davant la meua incomprensió— les que van deixar adins!

Oh!, ara van irrompre los meus fantasmes musicals de joventut i de vellesa també, no ens enganyem. Lo grup de l’altra hora famós César Strawberry, Def con Dos, va arrencar la seua música carregada de sampler, cantant una cançó sobre los errors mèdics, que relatava oblits d’instrumental o fins i tot d’un tauler d’escacs dintre dels pacients. Tot i que tampoc no acabava d’entendre, en quin moment de l’operació li poden caure les ulleres al cirurgià dins de la ferida del pacient i continuar operant i cosint com si res. A no ser que portés les ulleres només per postureig, pa parèixer un intel·lectual. Que mira tu, que si ja ets cirurgià, pa què has de parèixer més espavilat…

—Les gafes, cony! Les “grapes” me feien mal!

Certament la meua cara devia reflectir lo transcurs absurd dels meus pensaments, perquè lo pobre home estava desesperat intentant explicar-me los seus patiments i veia com jo marxava a quarts de quinze.

Realment vaig patir les conseqüències d’haver integrat com pròpies paraules que no ho son. Allò que en diuen barbarismes, paraula que, dit sigue de pas, odio. Si hagués estat atent a l’interlocutor que tenia al davant hauria recordat que és un pou de saviesa i que constantment m’està descobrint i recordant paraules que han estat oblidades o substituïdes per altres llengües, especialment per la castellana, no hauria caigut en lo parany de confondre ulleres en gafes.

Però, tot això de centrar l’atenció quan me parlen i no marxar en lo pensament a quarts de quinze, encara ho he d’anar solsint. I tinc feina.